Preciós treball, brillant debat

Contundent joc dialèctic servit, amb una fredor intel·ligent. Com si es tractés d'un joc d'estratègia, del joc del gat i la rata en un tauler d'escacs, la intriga està servida. I també el discurs. Perquè l'obra, magistralment duta a escena pels quatre intèrprets, planteja uns personatges que aspiren a la bondat eterna. Cadascú, però, ranqueja d'una obsessió o una altra. És un meravellosa icona sobre la certesa: tothom dubta de si actua bé, realment, tot i que s'escarrassi a meditar bé les conseqüències de cada pregunta i acció.

L'escenografia juga a favor del tema: si la creu apareix omnipotent d'entrada, es va aprimant, quasi imperceptiblement, escena rere escena fins a quedar reduïda a una mena d'estel. Això pot ser la síntesi de Déu o d'aquell far que ha de guiar un mariner nàufrag però que els núvols no deixen veure.

Són uns personatges cerebrals, que s'han llaurat les pròpies ombres amb justificacions per poder mostrar-se segurs davant l'altre. Només la ingenuïtat de la monja jove, que transforma la mirada amb el públic, revela aquella ingenuïtat fresca, bondadosa i inconscient dels pardals del camp. Però això no és cap versió dolça de Somriures i llàgrimes. Per això ella descobrirà que la consciència li impedeix poder descansar a les nits, revisant interpretacions dels comportaments propis i aliens. I la mare? Nora Navas mostra un personatge petit però maltractat i pragmàtic, al cap i a la fi.

L'únic però al treball coherent que transmet amb eficàcia el dubte a l'espectador és que el deixa distant, no l'emociona.