Lliure per fer el que vulgui

Durant gairebé tres hores, el cantaor badaloní Miguel Poveda va mostrar dijous al Festival de Cap Roig moltes de les múltiples cares de la seva personalitat creativa, tan complexa com brillant i per molts, probablement, desconcertant. Ja ho va dir ell, com a introducció a l'únic tema en català de la nit, Cançó del bes sense port, adaptació d'un poema de Maria Mercè Marçal: “Jo em sento lliure i cap polític ni ningú em diu el que haig de cantar.” Ho deia sobretot per la llengua –“Sóc català i tinc la virtut de poder cantar en dues llengües”–, però es podia generalitzar a un concepte més ampli de llibertat creativa. Ell ho defineix així: arteSano, com el seu últim disc.

Als 39 anys i després d'una desena de discos i centenars de concerts, Miguel Poveda mostra una seguretat enorme a l'escenari: ha arraconat definitivament la timidesa i la contenció dels seus inicis, aquella imatge de bon noi sempre assegut que semblava explotar més per dins que no pas per fora. Ara és tot un showman, molt comunicatiu, que recorda la tragèdia dels últims incendis, anuncia que la vetllada serà llarga (“No tinc pressa i em sento molt a gust”), i diu coses com “le voy a echar un par” després de plantejar obertament que no es troba en les millors condicions per cantar En el último minuto, i com era previsible ho acaba fent molt i molt bé. També balla gairebé tan desinhibidament com La Lupi –Susana Lupiáñez Pinto, magnífica bailaora malaguenya que té un gran protagonisme en diferents punts de l'espectacle– i mentre mou el cul rítmicament, canta dret amb el micròfon a la mà, sense perdre mai ni el compàs ni el bon gust. Seguint l'exemple de Camarón –a qui va homenatjar en el 20è aniversari de la seva mort amb La leyenda del tiempo– i altres innovadors, Poveda fa entrar el flamenc en el tercer mil·lenni. No deixa de ser curiós que Camarón morís el 1992 a Badalona, la ciutat de Poveda, i que just un any després el català iniciés en el Festival de Cante de Las Minas de la Unión la seva imparable trajectòria professional. De La Unión era també el gran cantaor Pencho Cros, a qui Poveda va recordar com el seu mestre amb una minera. Les primeres dues hores van ser molt flamenques, amb una àmplia mostra de bulerías, alegrías, fandangos, sevillanas i, fins i tot, una cançó de bressol –ballada amb molta delicadesa per La Lupi– o una copla de Rafael de León (La ruiseñora), així com també la preciosa Luz en los balcones, per recordar Fernando Terremoto fill. En diferents combinacions, des del duet tradicional de guitarra i veu fins a la formació completa, amb tres guitarristes, dos percussionistes i tres palmeros que també feien cors i marcaven el compàs sobre les seves respectives tauletes –inclòs el Londro, notable cantaor de Jerez–, el reforç instrumental va acompanyar sempre adequadament la veu de Poveda, que amplificada –tot i que al final va cantar també a pèl i va ser tant o més impressionant– sonava tremebunda.

Per al final, Poveda es va reservar la jaqueta blanca i, amb la bona companyia de Joan Albert Amargós al piano, es va endinsar en les profunditats emocionals de la copla, i va cantar una cançó de Chavela Vargas –Hacia la vida, que apareixerà aviat en el disc de tribut La Chamana, que es difondrà gratuïtament per internet– i Fuerza extraña, gravada amb Amargós per a un disc d'homenatge a Caetano Veloso. Alta densitat musical i emocional, ressaltada per un impecable muntatge audiovisual. Un gran espectacle.