Cultura

Crítica

teatre

Cremar les naus amb foc nou

Àlex Rigola és un director que no està disposat a continuar triomfant amb una fórmula que té ben apamada: bons textos, autors fidels, mirada un pèl enfant terrible i música generacional. Quan va deixar la direcció del Lliure va dir que volia experimentar. El Canal i la direcció de teatre a la Biennal de Venècia li han permès fer aquest salt. Cal remarcar, doncs, la seva valentia en el fet de provar i el seu dret a equivocar-se. Aquest Macbeth, que ell ha volgut xuclar traient-ne les vocals, cal inscriure'l en aquest camí lloable i lícit, tot i que també es qüestionable que es faci des del còmode teatre públic i no tornant a les catacumbes.

És insòlit que un director es disculpi després d'una estrena sonada com és el festival Temporada Alta per la funció. I que digui que, el dia següent, ja està tot arreglat. Al TNC, li ha retallat 12 minuts més. El cert és que la mirada de Rigola sobre el text de Shakespeare és inequívoca –elimina l'acció, el moviment, perquè excel·leixi el vers i l'interior dels personatges–. A Coriolà ja es dirigia a aquest port. Redueix la peça dràsticament tot i que cal dir que sí que manté el moll de l'os de l'obra i les intencions dels personatges. Rigola es refugia al país del fred. Paraula dita des de l'emoció però amb cossos quasi inerts. La instal·lació de la primera part és sobrera. La caseta del jardí –en una altra època, com al Ricard 3r, hi hagués posat un set de televisió, com el seu mestre Castorff–no genera por a la violació, només buit. No es veu la motivació de Lady Macbeth d'assassinar el rei perquè n'hagués abusat, tal com va insinuar Rigola que podia donar un nou camí. La segona part, més que a Castellucci, amb la sang i els cossos nus, recorda la versió escatològica de Düsseldorfer Schauspielhaus (Lliure, 2007). És quan Alícia Pérez pot demostrar la feblesa, la humanitat de Lady Macbeth. La resta de les interpretacions, són mecàniques, predestinades, mortes abans de néixer. Res a dir, però, del treball generós d'uns actors contrastats. Joan Carreras és pura entrega. Ara bé, calia que les bruixes tinguessin pinta de Mickey Mouse?, que el vestuari siguin unes samarretes del Celtic? Són les bromes que encara podria depurar Rigola.

MCBTH
Director: Àlex Rigola
Intèrprets: Joan Carreras, Lluís Marco, Oriol Guinart, Alícia Pérez, Míriam Iscla i Marc Rodríguez
Dijous, 11 d'octubre, TNC


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.