Ibèrics de pota negra

Potser a algú li semblarà una aberració, però en realitat no hi ha tanta diferència entre Coetus i Mayumana, la formació internacional que ara fa una setmana va oferir quatre actuacions a la sala gran de l'Auditori de Girona. La percussió és la base de tots dos grups. Després hi ha altres detalls que marquen la diferència: el màrqueting, per exemple, absent en el cas de Coetus. Per això va actuar a la sala de cambra –i la va omplir, tot s'ha de dir–, però, si el públic de Mayumana conegués les excel·lències de Coetus, potser es replantejaria algunes coses.

És cert que el concepte “percussions ibèriques” no cotitza gaire en aquest país, generalment per raons extramusicals. Però, com va dir diumenge Eliseo Parra, després de fer-se un embolic amb els estils tradicionals de les cançons que anava anunciant, en realitat no importa gaire la denominació d'origen d'aquestes músiques fermament arrelades a la terra: en mans de Coetus, totes sonen tremendes, amb una passió que es transmet a qualsevol públic amant de la música sense etiquetes. No importa que siguin cançons castellanes sobre molins i moliners, animades incitacions al ball arribades des de Galícia (El mandil de Carolina), una bella cançó de bressol valenciana (Xiqueta meua) o unes apoteòsiques sevillanes corraleres (La liebre). Totes aquestes músiques tradicionals i moltes altres són la base de la gran festa de Coetus, amb 17 músics en escena, incloent-hi 12 percussionistes que treuen ritme de gairebé qualsevol objecte, un baix –en un tema fins i tot una guitarra elèctrica!–, un músic encarregat dels vents i tres grans veus: el mestre Parra i les cantants Judit Neddermann i Ana Rossi. Un autèntic banquet ibèric de pota negra, trepidant, divertit i justament ovacionat.