Trobar els companys de viatge

La dramatúrgia planteja una realitat artística: els artistes es mouen d'una manera diferent que la resta dels humans, tenen uns interessos diferents que els distancia de la resta de la societat. Aquesta pot celebrar el resultat artístic o arraconar i ridiculitzar el que ha volgut ser sincer amb allò que pensa i pel que viu. L'arrencada parla d'una desconfiança que no s'apunta en cap passatge de la coreografia de Roberto Olivan. Hi domina una dansa àgil, dinàmica, oberta, que situa l'acció en el moment en què es troben els diferents artistes. Cadascun té un món dins el seu cap i la creació es multiplica quan aconsegueixen trenar accions i situacions d'un univers a un altre. Com si d'un joc infantil es tractés, l'escenografia de l'habitació del joc recobra molts més colors quan més d'un nen intervé en la decisió i narració d'aquell conte.

Olivan balla per gaudir i també per agradar. Alterna moviments àgils i esgotadors amb altres de més força dramàtica. Com la pila en què s'amunteguen tots cinc ballarins, després d'una cadena de moviments entre circenses i contemporanis. Sense paraules, i amb una emoció dels ballarins que navega mar endins (no interpreten cap personatge al públic, normalment), Olivan encadena diagonals d'equilibris, amb cossos que topen i llisquen, esquena amb esquena. Només ell mateix adopta un paper de clown quan intenta fer-se un lloc amb els altres quatre companys ballarins, i ells l'ignoren, divertits com estan amb el seu lúdic moviment. La música, llançada en directe, és un altre element puntal de la peça. Li aporta una frescor que ajuda molt. No tot és dinamisme i força. Olivan també deixa un espai per al moviment misteriós, arrossegant una intèrpret amb uns cabells tan llargs com màgics. Un haiku visual, amb fina dosi d'humor final, que deixa respirar i dóna més densitat al difícil joc acrobàtic (amb referències a la roda Cyr, al mà a mà...). Si fa unes setmanes la companyia de Blai Mateu Le Sort du Dedans investigava en l'art plàstic i el moviment des del circ, Olivan és l'altra cara de la moneda. A Catalunya cal veure'l com una artista propi, a més de ballarí de Rosas i impulsor del Festival Deltebre.