CRÍTICA
JordI BORDES
Enamorada de les paraules
Vicky Peña fa d'una María Moliner convincent en una posada en escena antiga
El treball de Vicky Peña és sublim. Perquè sap fer una María Moliner, malalta per la seva devoció filològica, una labor ingent que feia al marge de tothom com a arma didàctica per combatre la ignorància i una Real Academia Española (RAE) massa preocupada per suavitzar les accepcions que poguessin fer ombra a la dictadura. L'obra és moderna i valenta quan revela que les institucions es preocupen massa pel poder i que són persones individuals les que lluiten per aconseguir una major culturització de la societat. Cadascú hi aporta el seu granet de sorra. María Moliner és un exemple, ben pensat de destacar. També la seva vida personal, que l'ha fet forta, dota d'una dramatúrgia que tensa l'acció. Hi ha quelcom més dolorós per a una persona que ha dedicat la vida sencera a l'enriquiment de la llengua que adonar-se que una malaltia degenerativa li està embrutant el seu tresor, les seves neurones? Recorda el cas de l'escultor privat de tot moviment a causa d'un accident interpretat per Josep Maria Flotats a El dret d'escollir (1987, Poliorama).
El diccionario, doncs, disposa de dos grans trumfos, però s'empetiteix per una posada en escena antiga, unes rèpliques sobreres, que han d'ajudar el públic a no perdre's en els viatges a la memòria de la filòloga amb el seu marit. És una insistència desafortunada, com també un espai escènic amb circulació de mobiliari. Més valdria deixar-los tots pel mig, que l'espai s'anés derruint, alhora que la memòria de Moliner curtcircuita. Però la voluntat de presentar una escena nítida, amb faristol amunt i avall, amb calaixeres i butaques, provoca un soroll que no ajuda a l'escena (encara que es faci en els foscos). Tot i això, l'obra flueix perquè hi ha una curada interpretació de les diferents passes de la malaltia i per l'evolució del doctor (Helio Pedregal) que passa de paternalista i masclista a company i deixeble de Moliner.
És un plaer sentir la riquesa del castellà, com de totes les llengües. Descobrir els matisos. La platea s'hi rendeix. I anirà equivocat el que pensi que és un públic castellanoparlant. Afortunadament.
