Adrià Gual, pedra filosofal El pinyol de l'IT Autor meticulós Pròxim al poble

Si no hagués existit Adrià Gual, un personatge vital i preocupat per saber com traspassar a l'àmbit nacional allò que es coïa entre els cercles culturals europeus (els de París però també els nòrdics amb Ibsen i Strindberg, per exemple), la cultura catalana se l'hauria d'haver inventat. Sense personatges com ell, l'escena catalana no hauria gaudit de la potència que va fer eclosió al primer terç del segle XX. I més que hauria continuat prodigant-se si la dictadura de Primo de Rivera i la Guerra Civil no haguessin truncat un projecte que es bastia sòlid sota l'ordre dels noucentistes. Adrià Gual esdevé, durant una època, doncs, la pedra filosofal, l'eix des d'on pivota bona part de l'avantguarda europea al teatre de Catalunya pels voltants del 1900. El primer home de teatre de casa. Fins al punt que l'escriptor i editor de la revista fugissera Luz Josep Maria Roviralta passava de preguntar “¿Quién conoce a Gual?” a exclamar en pocs temps “Quién no conoce a Gual?” Doncs això mateix, l'Institut del Teatre s'ha imposat el difícil repte de donar a conèixer l'obra d'aquest intel·lectual inquiet que, si hagués estat fill de la cultura francesa, italiana o anglesa, avui seria una figura cabdal en la dramatúrgia europea per les seves idees revolucionàries, que encara avui donen l'ADN d'aquesta institució centenària.

L'autor devia conèixer, primer a través de les revistes i posteriorment vivint durant prop d'un any a París, els corrents del simbolisme. El que fins llavors es mostrava com una evolució del romanticisme, cobra nova volada per un breu temps. A Catalunya, aquesta onada europea va ensopegar amb l'efervescència del modernisme, del gust de l'art per l'art, arribant a l'extrem de considerar que la prioritat era la creació més que la seva pròpia funcionalitat. Gual, de família de litògrafs, també va aprofitar els coneixements de casa per treballar amb múltiples camps, tant artesanals com artístics. D'arrencada, escriu poemes, novel·les, pinta, fa cartells, estudia música... Però, en la convulsa trobada entre el modernisme català i el simbolisme europeu, s'erigeix el noucentisme amb l'impuls de la revista L'Avenç . Els problemes polítics i socials s'imposen al gust de l'art per l'art.

La labor per la qual serà reconegut Gual és la teatral en tant que autor dramàtic, escenògraf, figurinista, director, teòric dels aspectes escènics de la renovació teatral de l'època i, fins i tot, pedagog, gràcies a la seva labor des del Teatre Íntim, que funda el 1898. Adrià Gual desconfiava plenament del teatre que es podia veure a la majoria de les sales que, amb la urbanització més enllà de les muralles de Barcelona, aniran prodigant-se a l'Eixample i també pel Paral·lel.

Durant la seva estada a París constata que, a més del teatre d'avantguarda, existeixen dues grans institucions del teatre oficial: la Comédie-Française i l'Odéon, que acabarà reconeixent com a indispensables. És per això que entén que no és suficient trencar amb el teatre més comercial i de poca ambició artística, cal recuperar la tradició pròpia, forjar-ne les bases, promoure la recerca i la divulgació. Gual defensava la creació d'un teatre nacional, però no referint-se a un edifici, sinó a un projecte teatral ambiciós. Només cal remarcar els quatre mestres que hi van impartir classes la primera setmana, ara fa un segle: a més del mateix Gual, Pompeu Fabra, el dramaturg Ambrosi Carrión i Joan Llongueras, que, també inquiet, havia fet viatge per Alemanya i va incorporar a la trista escena catalana del moment (tot i les bones intencions d'alguns esforçats impulsors) la gimnàstica rítmica de Jacques-Dalcroze, amb qui va completar la interpretació i la formació dels actors.

L'Escola Catalana d'Art Dramàtic arrenca el 1913 però té múltiples antecedents. Com ara l'intent fallit de la Nova Empresa de Teatre Català, el 1908. És, des del Teatre Íntim que Gual posa a prova la seva literatura dramàtica. També elabora les escenografies, hi actua i les dirigeix. Aquesta és una novetat cabdal a l'escena catalana, ja que fins llavors les companyies es regien pel nom del primer actor o primera actriu i tot rodava a l'entorn de la seva glòria. A les antípodes del que buscava Gual: una experiència de sensacions amb el públic, que podria interpretar els estats d'ànim des de la il·luminació i la disposició de l'espai escènic. Gual insisteix en el color com a un dels elements principals amb què el públic identifiqui el to de l'escena, un tret prou identificatiu de la seva influència de les arts plàstiques.

Els primers anys del que avui és l'Institut del Teatre (que formen l'Escola Superior d'Art Dramàtic; el Conservatori Superior de Dansa; l'Escola d'Ensenyament Secundari i Artístic-Conservatori Professional de Dansa; l'Escola Superior de Tècniques de les Arts de l'Espectacle i, finalment, el Museu de les Arts Escèniques) van ser molt convulsos. Van començar les classes al Conservatori del Liceu que, només un any més tard, els feia fora de les seves aules. La Diputació constitueix un patronat al qual aviat s'hi incorpora l'Ajuntament de Barcelona. El gener de 1920, la Diputació traspassa els seus poders a la Mancomunitat. Durant la dictadura de Primo de Rivera es dissol el Patronat i continua sobrevivint sota el nom d'Instituto del Teatro Nacional. El 1930, es restableix el català al centre i Diputació i Ajuntament refan el patronat. El 1934, Gual és obligat a dimitir per considerar que no havia estat prou ferm davant la dictadura. Durant aquells quasi vint anys, l'Institut del Teatre s'havia hostatjat en set locals diferents, prova de la inestabilitat del projecte, només corregit per la tenacitat del seu equip directiu.

De seguida, arriba la Guerra Civil i l'Institut del Teatre reviu un altre llarg període gris dirigit per Guillem Díaz-Plaja. Molts intel·lectuals, atents al compromís social i polític del teatre a l'Europa dels seixanta, funden institucions paral·leles com són les experiències de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona o l'Escolar d'Art Dramàtic Adrià Gual. Als anys setanta, després de moltes pressions, s'aconsegueix retirar Díaz-Plaja de la direcció i entra Hermann Bonnín. Aquest, probablement per a sorpresa de tothom, va girar la institució com un mitjó: va incorporar les veus del teatre independent alhora que va fer molt més atractius i dinàmics els coneixements que s'hi impartien, tot recuperant, així, el lideratge en la formació, investigació i creació a Catalunya.