cultura

El cantautor Dídac Rocher presenta un disc homenatge a Salvador Espriu

El concert d'estrena és avui dissabte 23 de febrer al Teatre Principal d'Arenys de Mar

  • Presentació d'un anterior treball seu a l'ermita de Santa Oliva l'any 2009. ESCORCOLL.
  • VÍDEO: Invitació a participar al micromecenatge del disc
  • VÍDEO: "Cos d'Ivori" en directe del seu primer CD "El nus"

Dídac Rocher combina recitat, acompanyament musical i cançó, recreant el món particular, auster, i de caràcter ritual, de Salvador Espriu. L'Obra “El Minotaure i Teseu” és la tercera part del llibre “El Caminant i el Mur”, on Espriu hi tracta temes com la mort, la desolació i la tristesa, però on hi sobresurt un sentiment vitalista.

Per a Dídac Rocher, les cançons no són només estrofes, acords i una lletra. Per a ell, la música és el vehicle de la poesia i, de fet, sovint es refereix a les cançons com a “poesia musicada”.

A poc a poc, aquest cantautor nascut a València i amb residència a Arenys, es fa un forat dins del món musical català i bona mostra d'això són els premis i guardons que ha aconseguit fins ara. Premi Altaveu 2010 a la millor lletra de cançó per “Cau aigua del cel” i Premis enderrock 2009, per votació popular, nº5 com a millor disc i nº10 com a millor artista.

Aquesta nit de dissabte, fa la presentació mundial del seu nou treball, al costat del grup habitual que l'acompanya i hom espera assistir al Teatre Principal d'Arenys de Mar a un espectacle intimista i elegant, propi d'aquest jove cantautor català que té acostumat el seu públic habitual, a aquesta mena d'actes.

Recordant l'Ovidi

E.Castellano

Segurament pel to de veu, potser siga també per la fonètica barrejada entre català genuí del Maresme i valencià del seu lloc de naixement, Dídac Rocher, millor dit, el treball que fa aquest cantautor amb residència a Arenys, recorda i molt, a aquell Ovidi Montllor tendre, de tracte amable i de paraules dolces.

Dídac canta, a l'igual que el seu predecessor d'Alcoi, la pobresa, la bona gent que penca, que pateix i que es resigna i no ho fa des de fora, sinó des de dins mateix, sentint-se ell mateix pobre. Rocher canta també a la mort, la mort injusta, inexplicable, una mort que ens sorprèn sempre, per molt avesats que estiguem i preparats per a rebre-la. No es descuida d el'amor amb majúscules; de l'amor per les coses simples, senzilles i tendres.

Els que hem seguit la seua trilogia, observem que hi ha sempre la seua veu lírica, la seua poesia, la força d'aquesta i la guitarra que endolceix als dits mentre canta i teixeix un joc de paraules, com si fos un torsimany de la llengua, un prestidigitador o un il·lusionista de mots.

Hi ha moments de la seua obra, on s'hi viu un autèntic surrealisme o joc de l'absurd que no és per despertar cap comicitat, sinó fill de l'absurditat de la vida, vista des de l'òptica concreta del decurs dels fets d'un país, d'una comarca i d'un indret concret del pensament o de la realitat.

Segurament per aquestes coses, quan escoltem Dídac Rocher, el nostre imaginari particular cerca referents pròxims i allò que troba no és res més —i trobe que és molt— que la veu dolça de l'Ovidi Montllor. Ell el va conèixer a casa dels seus pares i estic segur que guarda, com tots nosaltres, un agradable record.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.