Una amarga redempció final

Josep Maria Benet i Jornet juga amb l'espectador al gat i a la rata, amagant-li un cop i un altre el motiu real d'una visita inoportuna. És la del professor a la casa d'una alumna seva intel·ligent, però no brillant. És la tercera visita que l'autor ha motivat en els seus muntatges. El primer va ser un angoixant Soterrani (sala Beckett, 2007), entre dos homes que aparentment no es coneixien de res. La segona, Dues dones que ballen (Lliure de Gràcia, 2011), va ser la visita d'una assistenta a casa d'una dona gran, enfadada amb tothom, sense ganes de comunicar-se amb ningú, d'entrada. Ara, acaba d'estrenar la tercera i, per fi, apareix una redempció amarga, perquè un personatge prova de consolar l'altre, fins i tot especulant, potser, amb mitges mentides pietoses. Benet i Jornet manté el gust per les frases no escrites. Per uns punts suspensius que mantenen una intriga i permeten girs dramatúrgics inesperats.

En aquest espai, es fa microteatre d'alta intensitat. Jordi Boixaderas és un escriptor i professor que no troba la manera de dir tot allò que ha amagat fa temps. Però ara cal expressar-ho, encara que sigui desordenadament, amb urgència. El personatge de l'alumna (Clàudia Benito) es manté a la defensiva. L'actriu aguanta bé la distància i les desconfiances fins a un plor cap endins que fa aturar el temps. Xavier Albertí, com ja havia fet en les altres dues, aposta per unes relacions fredes, que es desglacen per moments. Tot està servit per a la intriga de la història. Els gestos i les mirades són precises. És en els meandres de la trama que s'hi descobreix la crítica d'uns éssers bruts, egoistes, que, al final, es veu que no ho són tant. Brillant i generós.