Dramatúrgia densa i mal·leable com el mercuri

El treball de La Veronal és hipnòtic i deixa el públic satisfactòriament exhaust. La seva voluntat de col·lapsar d'informació i accions l'escena no té aturador. La qualitat de la composició de l'escena és increïble. Les accions es van repetint en diferents plans, quasi mai a l'hora, trencant totes les convencions possibles, sense resultar una fórmula gratuïta. El moviment, per moments, és preciosista; altres, producte d'espasmes. Remet a un continu univers en què l'espectador és i ha d'estar molt actiu. Només així és com troba claus de l'obra. Si a Siena es parla de la desaparició de l'humanisme, cal primer identificar la importància de l'home donant valor al cos. Més tard, les lliteres que transporten cadàvers es convertiran en un carretó del súper per mostrar que, amb el pas del temps, hem arribat al nostre temps: al consumisme. L'home ja no és el centre de l'univers (en el Renaixement havia desplaçat tant Déu com l'aristocràcia), sinó que tot es belluga entorn una mena de forat negre, una mena de massa fosca que engoleix asèpticament. A Siena, no hi ha l'humor evident i lúcid d'Islàndia; hi ha una cremor d'estómac que incomoda. Quan el cos de ball, vestit d'equip d'esgrima italià, es mou conjuntament ho fa sense una brillantor efectista. Recorda el fluctuar rodolant del mercuri, sense més esma que la gravetat o l'escalfor. La Veronal juga amb sorpreses. Tant en aquest museu (aparentment estàtic) com en la trama. Remou el malson de veure's darrere un quadre un mateix, de cos present. El treball, meticulós i exigent, demostra l'ambició de La Veronal a fer-se grans.