Amb la necessitat imperiosa de transcendir

El treball que l'equip d'Atrium ha fet a Litoral és molt valent. A Barcelona, Mouawad té una referència tan excel·lent com insuperable: Incendis. Si Oriol Broggi va treballar amb un element terrenal com és el foc, Raimon Molins, l'encerta en desenvolupar part de la poètica gràcies a l'aigua. El reflex dels focus a l'aigua en moviment provoca unes ombres a la platea que traslladen molt bé fins al món fantàstic dels cavallers honestos i entregats a la seva causa. L'espai escènic és un altre dels trumfos d'aquesta producció que representa, com ja succeïa a Incendis, una pila de localitzacions. Els mòduls i les marques funcionen amb gran eficàcia. Són un joc deliciós. La sorra de la platja o d'Incendis l'evoca un color rovell omnipresent.

La dificultat de Molins és en el mateix text. La història beu de la poètica de Mouawad, no ens estalvia ni un gram la crueltat de la guerra, la humiliació dels vençuts i la sinceritat dels que hi volen lluitar amb les armes encartades, o no. Però és un text que desvetlla massa d'hora el batec de la trama. I així, la tensió decau i el públic agrairia que se saltessin escenes que no aporten gaire res de nou –més dolor, més contradicció que acaba embrutant la brillantor de trencar amb el passat–. Hi ha també la memòria, i la necessitat d'explicar històries. El plaer de l'oralitat. Però, com que són escenes amb un mateix format, acaben esdevenint reiteratives. El treball dels actors és entregat, tot i que hi hagi estones en què es perdi aquella veritat imprescindible per defensar el text. El to de comèdia despista. Per fi, a l'epíleg, hi ha una alliberadora reconciliació, de neteja del passat: aconseguir trenar la identitat de cadascú amb els seus progenitors. Un fill sempre és víctima dels pares; els transcendeix. La seva naturalesa és ser enterrat sobre les seves despulles.