Cultura

Teatre sense límits

‘Tragèdies romanes', l'espectacle estrella del Grec, de sis hores, trenca amb la darrera frontera convidant el públic a escriure tuits dalt l'escenari

La maquinària tecnològica no distreu gràcies a aquestes interpretacions terapèutiques

Mirant amb perspectiva, fa vergonya la sorpresa que generava, fa pocs anys, un set de televisió en un racó al costat de l'escenari. És el cas de Forever young de Frank Castorff, per exemple, que es va veure al TNC el 2004. Era un racó tapat dels espectadors però que admetia primers plans. Més tard, Àlex Rigola plantejava un Ricard 3r (2005/06, Lliure) en què el set era visible també a l'espectador i que amb la càmera es distorsionava la imatge, el personatge. Al 2007, la companyia Toneelgroep Amsterdam va estrenar l'obra que, gràcies al Festival Grec, es pot veure fins avui al Lliure de Montjuïc: Tragèdies romanes. És un teatre sense xarxa, sense límit. Supura pel Twitter, pels sobretítols, pels LED (que anuncia, per exemple, només arrencar, “queden 375 minuts per la mort de Cleopatra”!). I evidentment, per l'actuació en directe...

En aquestes Tragèdies romanes les càmeres es repeteixen arreu, són mòbils. Tot l'espai ha passat a ser un set televisiu. Ningú no té la seguretat de no ser retransmès. L'actuació passa tant a platea com, sobretot, a l'escenari (i fins i tot al carrer!). Hi ha multiplicació d'imatges tot i que el focus central sigui sempre el vers de Shakespeare. I el públic? Pot seure en un sofà i sorprendre's que al seu costat se li assegui l'ànima de Juli Cèsar i miri venjativament Brutus. Són prop de sis hores d'actuació que, certament, no pesen gens. El devessall de missatges és molt ampli, però no cansen. I això amb el mèrit de mantenir quasi invariable l'espai i la manera de presentar la peça (2666 també era una obra maratoniana, però mostrava els capítols de Bolaño des de diferents punts de vista que donaven molta frescor).

El muntatge, dirigit i ideat per Ivo van Hove, pretén retratar l'ambient dels salons pròxims d'un Parlament on l'estratègia i la dialèctica fereixen més que cap daga. En la trilogia de Coriolà, Juli Cèsar i Antoni i Cleòpatra, s'hi retira totes les referències bèl·liques (queden reduïdes a sorolloses sessions de percussió i a un text que resumeix àgilment l'acció i les motivacions) i les relacionades amb el poble. Una jugada que es legitima perquè els espectadors són el poble. Però aquests no criden com ho farien en favor de linxar “l'honorable” Brutus, envalentits pel discurs de Marc Antoni. Ni tan sols es fan sentir amb la sornegueria que deuria viure Shakespeare. El públic pot comunicar-se només tecnològicament. És un crit silenciat, una llibertat encotillada. Com la que insinua el centenar de preguntes que cauen com una llosa mentre el públic recull per marxar després de declarar una sonora ovació.

El treball dels actors i dels tècnics (tot està mesurat al mil·límetre perquè els canvis siguin àgils, però mai corregut) és més que elogiable. No distreu la maquinària tecnològica, gràcies a aquestes interpretacions terapèutiques.

Gir subtil final

Al drama dels dos primers títols, pràcticament encadenats es viu més la fusteria dels polítics: com maniobren per accedir o mantenir el poder. Se li dóna un aire més còmic a la tercera peça. I és que llavors s'enfoca en els assessors que garanteixen, fins al ridícul, que la imatge del seu protegit sigui irreprotxable. La mort, com aquest teatre, però, no s'encongeix en aquests límits socials. S'hi abraona.

Complicitat ‘in situ'

També aquest cap de setmana han arrencat dues propostes més en què el públic es trasllada a un lloc insòlit, lluny de la protecció de la foscor i la comoditat de la platea. Des de divendres (i fins al 28 de juliol) es presenta Subterrànies, sobreviure entre bombes. Es tracta d'una peça recuperada del 2011 que reviu les conseqüències del bombardeig durant la Guerra Civil. L'acció, pensada per a grups de 20 persones, té lloc en un dels refugis aeris més grans construïts a Barcelona, al Poble-sec. La dramatúrgia s'ha fet a partir dels testimonis recollits de dones que van viure el tràngol. Més que enfonsar-se en la tragèdia i la por, el treball (estrenat per les artistes de Projecte Vaca) busca els instants de vida enmig d'aquella situació d'indefensió.

També aquest any La Caldera surt a passejar. Conviden els espectadors a voltar pels diferents espais de creació de dansa de Barcelona(Cal·ligrames en moviment, també fan sessió el 13 i el 20 de juliol). S'hi va amb bus. La jornada inclou fins i tot un àpat amb sorpreses a la terrassa de l'Antic Teatre. Són propostes per a un públic obert que quedarà satisfet.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.