Harmonia en aigua estanca

Andrés Corchero i Oguri aconsegueixen projectar la placidesa del pavelló Mies van der Rohe en la seva coreografia de 40 minuts. El seu ball no és ni de bon tros efectista. Com les pedres arrodonides de les lleres del riu (i que també són dins de la piscina del Mies), els dos ballarins han anat eliminant les arestes altives, humilment, amb l'experiència. El temps i l'espai els han facilitat uns moviments lents com la brisa i sincopats com la sorpresa del xisclar d'una gavina. El públic queda magnetitzat. Tant el que ha pogut entrar dins de l'espai (i que s'asseu en coixins, cadires i els bancs originals) com el que n'ha quedat fora, i s'ho mira palplantat.

L'obra té un final conciliador amb uns ballarins que naveguen dins l'aigua, són part de la matèria, conviuen amb el joc. La música, amable i rítmica, posa el punt final. Després de llargues estones d'una dansa lenta, hipnòtica, arriba un moment amable, feliç a la piscina, d'aigua estanca. Abans, s'ha fet un tribut recordant la veu del mestre de butoh Shotaro Toda i la música trencada, com els moviments, de Joan Saura ( tots dos morts recentment). La vida i la mort. El joc i el dolor: la vida, l'harmonia universal, en definitiva.