“No es pot viatjar al passat; cal mostrar la dansa romàntica”

Només fins aquest diumenge, el Ballet Nacional de Cuba presenta el programa clàssic i sol·licitadíssim El llac dels cignes. Fa només tres mesos que també el presentava el Ballet de Moscou a Barcelona. La ballarina i ànima de la companyia cubana, Alicia Alonso, té clar el valor d'aquesta peça: “És un gran plaer poder-lo ballar per als artistes”, explica, i per al públic perquè, més enllà de la tècnica depurada, també exigeix un treball de personatges “que no és fàcil”. L'exballarina no veu de bon ull les adaptacions contemporànies d'aquests grans clàssics: “S'han de respectar tal com són. Tothom ha de poder conèixer un bon clàssic del romanticisme; si no, només es podrien recuperar viatjant al passat, i això és impossible.”

El llac dels cignes, a més, té un valor afegit aquestes últimes temporades per l'estrena del film Cisne negro, tot i que ella reconeix que no l'ha vist. “Des de llavors, hi ha més demanda i el públic en surt encantat.”

Amb aquest repertori, Alonso celebra 70 anys des que es va estrenar al Metropolitan House de Nova York amb la coreografia de Giselle, i els 65 d'història del Ballet Nacional de Cuba. Aquesta setmana, coincideixen les funcions al Tívoli amb la presentació del llibre Alicia Alonso o la eternidad de Giselle (Ediciones Cumbre), que repassa la vida de la ballarina. Avui mateix hi ha prevista presentació al Cercle del Liceu. Aquest llibre l'ha redactat Mayda Bustamente i té un pròleg del crític Alfo Agostini. Alonso, irònicament, agraeix la tasca de qui ha escrit el text, uns amics de fa dècades en els escenaris, de qui diu que tot el que han escrit “és més o menys veritat”.

El Ballet Nacional de Cuba té contractada una gira de tres mesos per Europa. Després de la miniestada a Barcelona (del 6 al 15 de setembre), també té una minigira per escenaris catalans. Els 60 ballarins que han viatjat de Cuba presenten un repertori de títols clàssics com ara Giselle, Coppélia, Shakespeare y sus máscaras (Romeo y Julieta) i El llac dels cignes. A l'Havana, han quedat uns altres 40 ballarins que garanteixen les funcions d'altres produccions arreu del país. En aquest sentit, el Ballet Nacional de Cuba permet als seus ballarins que creïn coreografies pròpies, tot i que no tinguin l'èxit dels grans títols de repertori; “els clàssics tenen una gran força”, admet Alonso.

La fundadora d'aquesta companyia confirma que aquest ballet treballa, juntament amb la tècnica, les arts de “la pantomima”. A més dels solistes, també el cos de ball treballa en l'expressivitat per reforçar el seu personatge més enllà de la perfecció dels passos de dansa. De fet, ella mateixa creu que va tenir una gran repercussió de la seva interpretació de Giselle, fa 70 anys, perquè hi calia “un gran sentit de la pantomima perquè tracta d'una bogeria que no és la d'avui, sinó la del romanticisme”: “Aquesta expressivitat és un estímul per al públic, que agraeix amb aplaudiments.” Per Alonso, el públic de Barcelona és generós amb els aplaudiments, tot i ser exigent. Aquest reconeixement a la feina ben feta aporta major satisfacció a uns artistes que volen agradar encara més. Alicia Alonso, tot i els seus anys de treball i de prestigi mundial en el sector artístic, és una entusiasta del Ballet Nacional de Cuba de què, afirma insaciable, “sempre s'aprèn”.

La diva de la clàssica cubana reconeix que està molt influenciada pels grans clàssics. D'El llac dels cignes diu que va ser el seu somni poder-lo defensar amb una companyia pròpia, des que va debutar a Nova York. De fet, Alonso ha fet uns canvis en la dramatúrgia, convertint el darrer acte en un epíleg, que reforça la narrativa. La coreografia, que suposa “un treball molt dur per als ballarins” genera moltes satisfaccions per l'evolució dels seus personatges, que superen la labor d'interpretar una dansa exigent. De Giselle, l'atrau el repte d'interpretar aquella bogeria d'abans que es pugui entendre i fer pròxima al públic del segle XXI. Per últim, de Coppélia destaca que “és un ballet simpàtic, amb un gran sentit de l'humor”.

El Ballet Nacional de Cuba té 65 anys, el que significa que es va crear abans del triomf de la revolució cubana. Fidel Casrtro va acabar amb molts dels referents creats durant l'època de Fulgencio Batista, però, en canvi, va reforçar la dansa clàssica. Alonso, efectivament, està molt satisfeta d'un país que, ara, permet estudiar dansa clàssica, gratuïtament, des dels 9 anys. Això els ha permès tenir vàries generacions de ballarins que exporten aquesta dansa que casa la tècnica i l'entrenament amb l'expressivitat (“la pantomima”) per fer aflorar els sentiments dels personatges que interpreten.