Galceran treu petroli, ara, dels ‘punts estrella'

Jordi Galceran té la pega de ser presentat sempre com l'autor d'El mètode Grönholm. Això és com dir que sempre haurà de suportar aquesta crossa. Tot el que fa es compara amb aquella peça, que és el fenomen mundial del teatre català. El crèdit, amb un punt d'embolic sentimental/sexual que se li pot suposar fora d'escena, té molt de La fuita (2003) perquè el dramaturg té l'encert de posar en escac un director d'oficina de banc (avui en dia, un dels oficis de més risc, arran de preferents i tancament de l'aixeta del crèdit) i li enganxa una subtrama beneita de trencacors sexual, i de ceba catalana, com a antagonista. Una catxassa, o no, que dispara possibles línies a la història impossible d'aquest esforçat ciutadà respectable en situació humiliant en veure que li rebutgen, novament, la concessió de crèdit.

Galceran recupera Sergi Belbel en la direcció dels seus muntatges (Belbel no podia dirigir, per contracte, res fora del TNC i hagués estat molt mal vist estrenar peces del dramaturg d'èxit mundial a les Glòries). Es va acomiadar del director i autor a peces amb Carnaval (Centre Cultural Sant Cugat, 2005), en què Galceran tornava a un thriller com el seu Paraules encadenades (Romea, 1998). Ara torna amb un altre Galceran. Belbel l'encerta amb la proximitat del públic, que permet veure els gestos de sorpresa (Bosch) i d'aplom (Boixaderas) que passaran als annals de la interpretació d'una comèdia. L'acció es veu sovint amb l'esquena d'un, però la postura de l'altre és com un mirall que ja permet imaginar el contrari. Una troballa.

Cal dir que l'obra té una arrencada genial, que sorprèn, atrapa i fa riure i aplaudir amb ganes. (Ai, sí, com en el Grönholm!). És el fragment que va vèncer aquell torneig de dramaturgs catalans del 2011 al Temporada Alta. Després pateix més en la segona part, tot i que ho salva novament amb un gir final (un pèl previsible, però divertit). La caricatura, al final no és tant del banquer com de l'estupidesa i mesquinesa ridícula dels homes (en masculí). Serà un èxit? La cartellera catalana necessita revulsius. Si l'obra dura els anys d'El mètode... sempre hi haurà la possibilitat que els actors s'intercanviïn els papers. Segur que n'extraurien més suc, encara.