La memòria es revolta contra l'oblit

Goodbye Barcelona és un espectacle que haurien de veure tots els alumnes dels instituts. De Catalunya i de l'Estat espanyol. Encara més. Seria molt elogiós que a les mateixes aules de secundària es representessin algunes de les escenes del muntatge. Dur-ho a escena és de justícia. Rebel·la com n'és de fàcil caure en aquest oblit irreparable. Només dues rèpliques centren bé el motiu: “Per què vols anar, fill meu a la guerra d'Espanya?”, al principi de tot, i “els nostre néts us ho agrairan”, al darrer quadre. La primera, d'una militància de pedra picada. La segona, fins ara, d'una vergonya injustificable perquè no s'ha fet prou, encara, per recordar aquelles Brigades Internacionals armades amb l'entusiasme i la convicció que no es podia cedir ni un pas contra el feixisme.

La trama del musical ja indica prou bé algunes de les causes d'aquella derrota, que va ser de la República espanyola davant d'una dictadura. També sap teixir bé, des de l'èpica d'uns personatges generosos, unes relacions que es consoliden durant els anys de combat: d'una banda, uns enamoraments impossibles i, de l'altra, les fidelitats de trinxera. El públic navega d'un sentiment militant a un altre de més personal. No apareix ni un sol personatge feixista per estalviar-se maniqueismes. El que es plasma és la fragilitat dels combatents i dels ciutadans aclaparats de desgràcies.

L'equip d'actors s'ha calçat aquelles botes, convençut de plantar cara a l'oblit. Traspassen al públic la intensitat amb què ho viuen. L'obra, de quasi dues hores sense entreacte, respira bé de ritme, tot i que es podrien tenir més cura en alguns canvis de quadre. Quant a les interpretacions: cantada correctament i amb algunes tremolors a la representació, que es curaran amb les següents funcions. Musical necessari d'un teatre de capçalera.