Cultura

història. i. art

JORDI BORDES

Estètica del poca-solta

La companyia Nozomi 700 presenta una mirada desenfadada i còmplice del col·lectiu Dau al 7

E
l moviment buscava, inútilment, la setena cara d'un dau. Seria com buscar el 13 de copes. Nozomi 700 manté aquesta recerca avui.

Són fills valents del Barribrossa. El col·lectiu Nozomi 700 ja ha fet exposicions artístiques, transportades a l'escenari sobre moviments de la història de l'art. Han parlat del Cabaret Voltaire, del Manifest groc, i de Ten tips. Ara són a la sala Frégoli de La Seca recuperant Dau al 7, un espectacle que contextualitza el moment i les raons de com neix un corrent artístic a Catalunya en un banc de plaça Molina, a la Barcelona dels tristos i foscos anys 40. Joan Brossa n'és el principal instigador i Joan Ponç, el pintor més identificat, tot i que Tàpies i Modest Cuixart també figuressin a la nòmina. En vista d'un panorama desolador, no va ser gaire difícil per a aquests entusiastes artistes sumar-se al corrent surrealista i al dadaista, negant tot allò de realisme que hi podia haver en els seus personatges escènics i pictòrics i traient els monstres que, sense saber-ho, els naixien a les mans. El treball presenta cinc peces de Joan Brossa, algunes tan increïbles com les pensades per a un únic espectador, amb nom i cognoms, Joan Prats. Brossa pensa en personatges que s'arrosseguen per terra, en una de les peces. És una metàfora de com vivia la cultura catalana? Per a Nozomi 700 pot ser tant això com la voluntat d'aconseguir una estètica poca-solta de Brossa. Trencar els motlles perquè amb res estaven conformes però fent-ho amb una mirada entre tràgica i còmica. El moviment buscava inútilment la setena cara d'un dau. Seria com buscar el 13 de copes.

El muntatge, que està en cartell només fins aquest diumenge, és un bon exercici didàctic. Perquè, 70 anys després d'aquelles trobades més o menys constants i fortuïtes a les nits i matinades de plaça Molina (tots hi vivien a prop i acabaven topant-se), ja es pot mirar amb distància el mite i qüestionar-lo. Si va ser un moviment consolidat o de casualitat. També és bona hora per decidir quin paper va desenvolupar cadascú. De Tharrats, per exemple, la producció de Nozomi prefereix parlar-ne com a editor que, més tard, s'autoerigiria com un puntal, tot i que les darreres revistes les fes a esquenes dels que les havien parit: Joan Brossa, Arnau Puig, Joan Ponç...

Certament, és qüestionable que calgui fer cinc peces tan inclassificables i de ritme nul. Que calgui allargar fins quasi l'agonia la dona de fer feines netejant (escenari i passadís). Però aquesta certa incomoditat (no necessàriament amable) és un dels elements revulsius d'aquell moviment als quals cal ser fidels. Per una altra banda, els actors Maria Donoso, Pau Bou, Miquel Segovia i Jordi Sanosa juguen a fer-se la guitza a escena. D'una manera còmplice, ho diuen a l'audiència que els escolta. Són moments frescos molt ben trenats per relativitzar tant de viquipedisme. De fet, la referència a la mare i a la família, fidels que assisteixen a la funció pagant cada dia, és un gest bonic i simpàtic que trenca amb la frontera entre actriu i personatge. És d'una frescor que desarma com la d'El Pont flotant. Finalment, Els assistents, l'última peça de la corrua de Dau al 7, és una invitació a recuperar el carrer. Brossa trigaria, ben bé, 30 anys a poder gaudir d'espectacles al carrer a Tàrrega, desplaçant-se amb la cadira a les espatlles. En la funció animada de diumenge passat, algun espectador espontani va creure que es tractava d'un grup que demanava la voluntat fent gatzara entre el Born i Santa Maria del Mar. Es veu que els hi va donar 50 cèntims! per a incredulitat dels actors.

El treball escènic, fresc i desinhibit, amb tipus d'interpretació ben dispars (des d'un cert naturalisme casolà fins a la exageració més tràgica) es completa amb un laboriós vídeo de Sergi Sandua que evoca aquells monstres i aquella realitat tan fragmentada i desproporcionada com personal i aleatori va ser el bienni d'existència de Dau al 7.

Ara, el cos
La desena edició del Barribrossa, que està a punt de desplegar-se, vol teixir relacions amb la poètica del cos. Picasso i Brossa en van ser uns investigadors en les seves respectives propostes artístiques. Aquest festival resisteix, molt implicat al barri de la Ribera, per rellegir els moviments artístics més influents de l'avantguarda del segle XX i la seva relació amb la cultura popular. Enguany, Salvador Távora, de La Cuadra de Sevilla, o Vicente Escudero en són noms propis.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.