Tricicle, ‘to be or not to Bits'

Primera advertència: el to be or no to Bits del títol és un acudit fàcil, de gag, que només vol burxar i no fer gaire sang. L'humor blanc de Tricicle torna a regnar en un espectacle que es refugia en el món de la informàtica per trobar-hi un nexe que ho unifiqui. En realitat, el sistema binari (trinari en el cas del Tricicle, perquè és una companyia de tres) és una excusa que es perd en els primers minuts de l'espectacle. Després arriben les bromes més habituals de Tricicle. Diuen que aquest és el seu darrer espectacle de creació. Probablement, és una sàvia decisió, perquè quatre dècades de carrera ja és un recorregut molt llarg per a un exercici teatral exigent amb l'intèrpret i lúcid, però que no troba on desplegar-se més. De tot el muntatge, destaca l'acció amb un Mourinho emprenyat que guanya la copa d'Europa després de practicar una gesticulació pròpia d'un cantant de heavy. Genial.

El públic celebra, i molt, la tornada de les tres àvies franceses. Abans que surtin a escena (només anomenant-ne una) ja s'enduen l'aclamació. El Tricicle té una claca que els estima, el que demostra que hi ha hagut molta generositat i entrega a l'escenari. És enginyós el gag dels Luthiers-Tricicle, però constata que el món creatiu de Tricicle, amb les coordenades tancades d'aquest format teatral, ja està esgotat.

Bits convenç i provoca riures, evidentment, encomanadissos. Tot i això, els tres actors s'han deixat anar i es permeten l'ús de la paraula (més enllà del so d'onomatopeia de fins ara). A Garrick, van resoldre les corredisses amb un intel·ligent i pràctic joc de plafons. A Bits, simplement, ja no els cal córrer tant. Tot i així, és lloable la qualitat del moviment que serveixen per a la comèdia, que els agrada forçar-la fins al surrealisme.