Cultura

Crítica

teatre

El riure més glaçat de les de T de Teatre

L'obra permet que el públic de
T de Teatre trobi nous atractius
a l'escena

El públic de T de Teatre entra a la platea amb el somriure posat. Vol que la històrica companyia femenina (ara torna en versió original de quatre dones i ningú més a escena) els satisfaci aquest desig. I per això, a la mínima, proven d'esclatar amb el seu diàleg picat d'amigues i actrius que saben posar mordacitat en els fets quotidians de la vida. Pau Miró signa el valuós riure més glaçat de T de Teatre.

A Dones com jo, l'acció no té aturador. Perquè plantegen una història en clau de thriller (o n'hauríem de dir western amb una camioneta blindada, bourbon per les venes, pastilles al·lucinògenes per la taula i una bossa que sempre s'aspira que estigui plena de diners). De fons, una flaire de prostituta i unes manilles d'un advocat amb fantasies sexual. El que evoquen els personatges de Dones com jo és el de les dones que han treballat per tenir un lloc a la societat però que, finalment, s'han descavalcat una dècada abans que els seus companys/adversaris: els homes.

Pau Miró és un autor i director que busca una certa poesia a l'escena. De fet, és una continuació lògica en aquesta recerca de T de Teatre, després d'Alfredo Sanzol (Delicades, preciós i inestable Aventura!). Miró trasllada Àgata Roca al seu personatge més amarg, més distant, i Carme Pla la presenta com una altra derrotada que es rebel·la amb punts d'insospitat i divertit atreviment, mentre que manté en l'espai més picant Mamen Duch i en el més pragmàtic, Marta Pérez. Es continua reconeixent l'esperit de T de Teatre, tot i que s'hi aporten noves essències. Miró fa una mica de trampa perquè deixa pistes falses i així mira de despistar aquells que busquen on sortiran els diners i com girarà la trama (la maleta de les golfes és tot un avís per a navegants).

Dones com jo significa la darrera peça d'una trilogia de l'autor que va arrencar amb una celebrada Els jugadors (2011) que mostrava uns homes desesperançats i cínics que decidien trencar amb tot. Un refugi indie (2012) situava un jovent nihilista, que no tenia manera de prosperar, d'estabilitzar-se ni socialment ni en maduresa personal. Les llicenciades, que voregen els 50 anys, de Dones com jo són també desesperades que primer opten per amagar-se i esperar que passi la tronada (abandonant la seva labor diària, i passant a un estat contemplatiu) però més tard provaran de reconciliar-se provant de guanyar un concurs de coreografia de centre cívic. La seva vida és, certament, ben trista. Per això, tot i que l'espai passa d'una gran densitat dramàtica a una acció més oberta i amb més llum, és optimista.

Si els personatges s'arruguen davant l'adversitat, autor i actrius són valents i es reivindiquen.

Dones com jo
Autor i director: Pau Miró
Companyia: T de Teatre (Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla, Àgata Roca)
Dilluns, 27 de gener (fins al 16 de març) al Teatre Romea.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

‘El buen patrón’, de Fernando León de Aranoa, bat el rècord històric de nominacions als Premis Goya amb 20 candidatures

Barcelona

El grup empordanès Clima debuta amb la força de ‘T’he trobat a faltar’

FIGUERES
Crítica
teatre

Un joc de complicitats

Fotos de tinta

Barcelona

Els vampirs de Magaluf

Barcelona

Inés Padrosa: 25 anys mirant Peralada

peralada

Una història de llibertat, del Montseny a Irlanda

GIRONA

Tenim molt Dausà

Girona

Sopa de Cabra tancarà el 26 de novembre de 2022 al Palau Sant Jordi la gira del 30è aniversari de ‘Ben endins’

girona