Cultura

Crítica

teatre

Excel·lent joc d'equilibris

La direcció de Xicu Masó és molt afinada i aconsegueix que el text de Harold Pinter llisqui fluid, mantenint la intriga i desvelant fins a quin punt el desheretat pot arribar a ser ingrat quan olora poder i, sobretot, la garantia de viure sota un sostre. L'espectador ha de ser actiu perquè ha d'anar esbrinant i acabar de matisar els espais que indiquen els personatges en els seus monòlegs. Fins al punt que una espectadora va deixar anar dissabte a la tarda un indignat «sí, home» a les demandes de l'indigent que ha estat acollit accidentalment a una cambra plena d'andròmines. L'indigent de l'escena troba un lloc on passar la nit i no s'està de menystenir els immigrants(moros,paquistanesos,negres). Pinter ho diu amb una ràbia políticament incorrecta, 17 anys abans que Koltès escrivís La nit just abans dels boscos, aquell retrat dur d'incomunicació d'un immigrant que mira de fer-se pròxim, de convidar espontanis a la seva guarida, però de qui tothom desconfia. Aquesta peça és l'altra cara de la moneda de la versió que Òscar Muñoz va fer al Romea en sessió golfa.

Xicu Masó ha decidit traslladar l'obra a la Barcelona d'avui. Així el públic es pot imaginar molt millor la geografia de municipis que citen els personatges (Gavà, Terrassa, Molins de Rei, Sant Gervasi...). El problema és que l'excusa per no acabar de marxar mai és ”quan el temps millori” i, certament, el clima mediterrani no és la mateixa que l'atlàntic. Però, comptat i debatut,l'operació sembla també oportuna. Els personatges, creats fa 44 anys, són igual de roïns que ho podrien ser els d'avui. Sí que determinats tractaments ara ja ressonen en personatges que podrien ser els pares dels que ara narren el seu drama. Però també es pot considerar un fet tangencial, com el discurs de teatre de l'absurd (insistència a citar ”el germà del meu tiet que no és el meu tiet i que la meva mare també li deia Pau”, en paraules del jove erràtic interpretat per Marc Rodríguez, per exemple). L'obra dóna pautes al públic per seguir-la amb interès, a diferència de la duresa de Terra de ningú (TNC, 2013), d'un text molt més tardà que el de Pinter.

Xicu Masó va advertir que aquesta obra és un treball d'actors. Si a Els folls de Shakespeare (T. Alta, 2013), Masó i Martínez desbarren fins a l'extrem, aquí es frenen perquè el risc d'aquesta obra són els personatges. Perquè poden sonar ridículament pallassos, o carregats d'una èpica grega desmesurada. La versió presenta uns personatges poc realistes, però que, alhora, no superen mai la caricatura. Les seves sortides, sovint egoistes, provoquen un somriure amarg. Si Carles Martínez fa el paper d'un amfitrió generós, enigmàtic, amic de conjugar els verbs en condicionals i que no acaba mai de posar l'endoll a la torradora (amb una certa ombra de Diògenes) ni a fer el cobert al jardí, Albert Pérez signa un Daunis per emmarcar: transita de la desconfiança a la necessitat de ser respectat i acaba volent-se imposar provant de fer-se l'encarregat. Pinter fa un darrer gir per tornar a un cert realisme, fosc i desesperançador.

Cal citar, per últim, l'espai escènic de Paco Azorín, que, amic de la buidor, omple la cambra fins a l'últim racó i hi aporta una poètica bruta i un punt kitsch fidel al quadre que proposa Pinter.

L'encarregat
Autor: Harold Pinter
Director: Xicu Masó
Intèrprets: Carles Martínez, Albert Pérez i Marc Rodríguez
Dissabte, 22 de febrer (fins al 16 de març) a l'Espai Lliure.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.