Estirar la corda

Tant catàrtic com veure perdre's una corda, cel amunt. Marcos Morau fa un pas més després de Siena (Mercat de les Flors, 2013) i depura, fins a l'extrem, tant la dramatúrgia com l'espai sonor (el collage musical) per presentar una peça cada cop més de dansa. És en el moviment on s'amaguen les claus d'un espectacle que s'atreveix a relacionar poder (l'autoritat militar) amb el Japó. Concretament, amb l'exèrcit humiliat caigut després de la Segona Guerra Mundial. Per això, la idea d'honor i de sacrifici ritual de Yukio Mishima és una tonada que trasllada aquests soldats al precipici. Ferit l'honor, la vida és sobrera. Sense algú que imposi ordres, els exèrcits són una insultant comparsa.

Els ballarins de la Compañía Nacional de Danza són uns valuosíssims companys de viatge per a Morau. Perquè han estat partícips de la creació i per la qualitat del seu moviment, de mecànica i densitat notable. L' estètica general és preciosa, tot i els espasmes d'algunes escenes. La dramatúrgia ha perdut el text imprès i ara es limita a una narrativitat coreogràfica i a unes veus que interpreten en japonès, cosa que exigeix més imaginació a l'espectador, que es veu contínuament qüestionat amb unes accions inquietants.

Moltes imatges amb rerefons: Si el poder és fidelitat, dos gossos presideixen el fons. Si el poder és autoritat, un telèfon vermell sona sense que ningú l'agafi, mentre que aquells teòrics comandaments intermedis donen altres ordres anàrquicament. Si la derrota és tortura, un quadre d'un màrtir apareix en la sala d'execució. Si és perdó, hi ha la redempció tornant els galons (la casaca) al derrotat. Si és deshonra, el ball ritual de la catana talla i allibera (sigui espasa o para-sol). La perspectiva aboca a la posta de sol. Deslliurat del cos, es pot estirar la corda. com Sísif, eternament. La catàrtica entrada, però al revés. Genial.