Crítica
teatre
Una cruel intimitat massa divertida
Donar curtes rèpliques no és el millor camí per formar uns joves actors
Desequilibrat. L'adaptació de Lluís Pasqual buscava insuflar la intimitat dels personatges, les seves contradiccions. Una bona idea, però, que potser no permet el vers de Lope de Vega. Perquè si hi pot haver errors en la manera de defensar un amor prou impossible (el d'Inés amb Alonso), no hi ha cap fissura en l'amor a primera vista de tots dos, ni en la determinació de Rodrigo de prendre Inés com a muller. Tot i això, l'excel·lent acompanyament musical amoroseix una proposta prou atractiva per al gran públic i que ressona un cert aire flamenc lorquià: espai despullat, cadires i actors. Però que penalitza la història i alguns actors.
La Rosa Maria Sardà es mou amb la seva particular empatia cap al públic, fent una Fabia gens fosca, més aviatdivertida, embolicatroques i un punt egoista.També és una bonica oportunitat per a Mima Riera, que amb Javier Beltrán signen una parella d'enamorats passional i molt creïble. Però és una llàstima que el treball de Pol López (molt més versàtil del que fins ara ha pogut fer a la Kompanyia) repeteixi fent un Tello còmic, amb accent andalús i gallec en l'engany al pare d'Inés. Tot i divertir, és una oportunitat perduda per mostrar un López més profund(com el d'Ivan i els gossos). També David Verdaguer s'ha d'acontentar amb un paper massa secundari, només compensat amb la interpretació d'un tango, com a entremès (una sortida que vol compensar-lo, tot cantant versos de Lope).L'entrada dels actors de la Joven del Teatro Clásico els ha penalitzat. Ja no es pot dir res de Laura Aubert i Paula Blanco que també estan relegades a una tercera filera, en part per exigències del guió. Potser no és la millor oportunitat per formar uns actors, donar-los tant curta rèplica. L'obra respira millor quan es distancia de la trama (envellida, caduca) de Lope. Les incorporacions dramatúrgiques salven el muntatge, fet amb bona dicció, una interpretació molt correcta però que segueixen lluny de l'espectador, sense connexió efectiva no es pot viure la intimitat dels personatges.
