Teatre

ombres a montserrat

J. BORDES

Una imitació malaltissa

L'autora Beth Escudé indaga en el col·laboracionisme franquista del monestir benedictí a ‘Mont(ss)errat'

Beth Escudé defensa un teatre farsesc i un punt fantasiós per atacar un fet tràgic o dramàtic. El monestir de Montserrat, avui tan implicat en la sort política de Catalunya (tolerant al dret a decidir que demonitza la Conferència Episcopal Espanyola, sense anar més lluny), va ser còmplice amb el feixisme als anys 40. Franco hi va ser molt ben rebut. També es diu que el mateix Himmler hi va viatjar per fer una cerca esbojarrada del sant greal (el mateix que també es veuria en alguna seqüela d'Indiana Jones!)..Amb el vell i amb el nou. Catalunya, des d'aquesta temporada, arrenca una recerca decidida a ampliar el ventall d'espectadors per facilitar l'accés a la cultura a tot tipus d'espectadors amb propostes prou fresques. Ara, Escudé presenta a la Sala Atrium Mont(ss)errat o la molt lamentable història del pare Montiel, una nova versió de tragicomèdia contemporània. L'actor Xavier Bigorra interpreta aquest inclassificable pare Montiel, monjo benedictí que assisteix per sorpresa als anys més feixistes del monestir i que decideix marxar a missions per poder fer efectiva la seva vocació de servei als altres. Però no és només això, perquè el pare Montiel té una malaltia inventada per Escudé, que cohesiona el rovell de l'obra: aquest personatge, sense pretendre-ho, acaba empatitzant amb la manera de parlar de qualsevol persona que s'hi relacioni durant un mínim de set minuts.

El monòleg de Bigorra, doncs, té un doble treball. Per una banda, defensar la trama prou rocambolesca d'agent de la SS que busca el calze mític per poder gaudir de la vida eterna tot mostrant el canvi radical del monestir quan als anys 60 signa una carta a Le Monde reclamant llibertat per a Catalunya (que aixecaria molta controvèrsia en l'època) i que seria divulgada per l'oposició franquista tant a dins com a fora de les fronteres franquistes. Té un segon cavall de batalla: mimetitzar personatges històrics com Franco, actuals com el científic Eduard Punset (i les seves neurones mirall)o d'inventats amb prou tics per poder conèixer en boca de quin personatge parla (des del prior franquista, al boletaire Bidorra o a l'escolanet pajillero que vol fer el treball de recerca, i el seu mestre Riera, que convidarà, d'entrada, a tossir tot el que faci falta al públic perquè ningú distregui la posterior exposició). Bigorra alterna vídeo amb veu en directe per fabular un diàleg, un risc notable. Té molt de plantejament boig, enfebrat, deambulant perillosament per un precipici entre la comèdia hilarant i desmenjada i les referències als fets concrets (inventats o magnificats, segons la voluntat de l'autora).

De fet, Escudé ja va fer un treball similar a Aurora De gollada (TNC, 2006). S'imaginava la dona, víctima de la violència de gènere, que mirava de conversar (quan ja era morta) amb tots els que l'haurien d'haver protegit. Des de la policia que no va fer cas de la denúncia al metge de l'autòpsia i, fins i tot, Déu. Tot i que la mirada també viatjava com una comèdia desbarrada per parlar d'un fet tràgic (i, desgraciadament, encara avui ben present) hi havia una distinció entre la veritat tràgica del personatge d'Aurora i la resta de personatges (amb una mirada exagerada, còmica). Ara, però, la controvèrsia d'Escudé busca recordar el canvi d'hàbit momentani del monestir de Montserrat. I oblidant per exemple,que si hi va haver escamots que van voler castigar els monjos i destruir la imatgeria religiosa, també hi va haver forces republicanes que van provar de mantenir la pau i de salvar unes vides (processessin la religió, o no).

És un tema recurrent: com fer escarni de personatges dantescos com Berlusconi, Fèlix Millet o el rei Joan Carles I, per exemple. Sovint, quan es fa caricatura se'ls converteix en una persona humana, fent-los amables i quasi disculpant-los dels seus excessos. En canvi, ben diferent és si s'aconsegueix fer un retrat que el mateix biografiat acceptaria però que és clarament revelador per a l'espectador. Per fer aquest canvi de mirada, La Calórica proposa centrar el protagonisme en una víctima. És el cas d'Editto bulgaro. Són divertits i fan un escarni sense compassió que Berlusconi, amb la seva fatxenderia, signaria.

.

MONT(SS)ERRAT
Beth Escudé
Direcció: Marc Chornet
Intèrpret: Carles Bigorra
Dies: Diumenge, 23 de març (fins al 13 d'abril), a la Sala Atrium de Barcelona


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

guardó

Gemma Lienas rep el Premi Cedro per la defensa dels drets d’autor

madrid
cinema

BCN Film Fest premia ‘El destino de Maya’

barcelona
Cultura

Mor Helen Vendler, crítica de gran influència

TEATRE

El Maldà canta Pau Riba i Malvido interpel·lant els joves

BARCELONA

Mario, Llull i el manuscrit Voynich

Liliana Torres
Directora de cinema

“Les mamíferes no tenim l’instint de ser mares”

Barcelona
Crítica

Les tres vides d’una cantant llegendària

ARTS EN VIU

Una funambulista creuarà la plaça Margarida Xirgu per inaugurar el Circ d’Ara Mateix

BARCELONA

Cines que no són ‘només un cinema’

Barcelona