Joventut centenària
Una entitat se la recorda al cap de cent anys perquè demostra que els supòsits per la qual va ser creada són encara vàlids, encara que transcendeixi la mateixa institució. Ahir l'Institut del Teatre va tancar el seu centenari amb un president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, demostrant que l'entitat continuaria sent fidel a la seva funció de “formació de les arts escèniques i a la seva difusió”. Una bona manera de tancar un centenari que han seguit més de 75.000 persones, per al qual s'ha convidat ponents de 53 països i, en paraules del comissari del centenari, Jordi Coca, que ha servit per demostrar que aquests “són els primers cent anys de l'Institut del Teatre”. La festa es va tancar fent parella amb la pròxima arrencada del centenari de la Mancomunitat de Catalunya. No és un Caprici (com el fragment que va ballar Àngels Margarit i un duet acompanyat per un violí).
Prat de la Riba, com a president de la Diputació de Barcelona, va propiciar el naixement de l'Institut del Teatre i, l'any següent el de la Mancomunitat, unint potència amb les altres tres diputacions catalanes. El seu lema: un camí, una biblioteca i un telèfon. Una definició prou acurada del que és teixir el model de la Catalunya ciutat del noucentisme, vertebrar-la amb l'educació i la cultura, i dotar-la de modernitat. De fet, segons l'economista Josep Maria Bricall, la Mancomunitat va ser hàbil a construir estructures allà on l'Estat n'era llec. No tenia competència real, se la va fer seva aprofitant la incompetència d'altri. I fer-ho partint del repte de ser honest, eficaç i preparat. Per això, va sumar els personatges de més talent per viatjar “enllà dels Pirineus” i imitar els models d'èxit.
Si Margarit va ballar Capricis, Jordi Oriol va desmembrar la llengua per exterioritzar el seu Manel musical i, més tard, rapejar amb desinhibició i amb una divertida poca desimboltura. Sílvia Bel va recitar Shakespeare acompanyada de l'arc de Jordi Savall i les seves partitures mediterrànies. Joan Rigol la va encertar: si fa cent anys la catalanitat s'entenia com un tot integrador que suposava millorar el nivell de vida, avui encara s'hi reconeix. Felicitats.
