Emoció en desordre

És molt fàcil apuntar-se al carro de dir que la interpretació de Vicky Peña és incommensurable a A casa (Kabul). És molt fàcil però no es pot començar d'altra manera un article que fent-ne elogis. Tothom ho va recollir quan el 2007 també amb Mario Gas i el Teatro Español pujaven a escena Homebody/Kabul, que arribaria de gira al Romea puntualment mesos més tard. Cal destacar-ho perquè, ara, descartada la segona part en la qual es desenvolupa la trama pels carrers de Kabul, aclapara encara més aquest personatge xerrador, tendrament simpàtic, que sembla disparat de ritme a força de provar els depressius del marit.

És una dona extravertida, aparentment de classe acomodada que li agrada provar excentricitats. Com la de comprar barrets tradicionals afganesos per trencar la monotonia d'una festa familiar. Que li agrada deixar-se perdre pel que diuen (i ja no és cert)de les guies turístiques antiquades. És allò de comprovar com el món es mou massa de pressa llegint diaris antics.

Ella se'n riu d'ella mateixa. També expressa una preocupació pel futur de la sevafilla amb la qual no s'acaben d'entendre. I parla desordenadament, amb una sintaxi tortuosa i un vocabulari, sovint, pedant. Però Peña s'empassa aquesta manera de parlar i el transmet orgànicament, amb la pausa, la mirada, els tons, els ritmes. Com si fos una caixa de música que desgrana un jeroglífic gaudint-lo i fent-lo pròxim a l'espectador. Aquest gust per deixar-se caure per la pendent del discurs de manera juganera recorda prou una altra guia de viatges, la que es va rescatar de Pessoa a la Seca (Pessoa o que o turista deve ver, 2011). Potser per això, la peça recull més emocions i somnis d'amors impossibles que no pas el batec de denúncia política. Però emociona. Que no és pas poc.