cultura

Crònica

titelles

Fer un bon brou de les aparences

Els titelles sempre han substituït les persones en una representació. Si se'ls ha sabut dotar d'ànima, com si fos un Pinotxo estimat, ha permès identificar-se i admetre en què és ingenu i en què un brètol aquell tros de drap i de fusta. Aquest any la Fira Titelles de Lleida arriba a la 25a edició. Una xifra molt rodona que ha sabut compartir amb la seva audiència. Avui tanca aquesta petita fira, tan entranyable com familiar, que persuadeix públic, companyies i programadors. Si el ninot (amb aparença d'un protagonista autònom) és màgic, en surt un brou saborós.

Catalunya és un país ben curiós en què les companyies de carrer fixen residència al voltant de Tàrrega, els d'aires inconformistes i utòpics s'escampen per l'Empordà o el Montseny i Lleida concentra una pila de companyies professionals i històriques de titelles. En aquest cas, molta culpa la tenen els del Centre de Titelles de Lleida, que, des de fa una pila d'anys, conrea en la imaginació de la seva canalla històries i sensibilitats i, des de en fa només 25 munta una fira internacional que és un aparador imprescindible en l'art del fil i la fusta. Avui, desgraciadament, el teatre municipal rep el nom de Julieta Agustí (i és per lamentar-ho perquè aquest bateig és la conseqüència de l'accident mortal de què va ser agent actiu, ara fa quasi dos anys).

Divendres, va ser el torn de l'estrena de Traps, una peça d'Efímer que ara ha decidit fer més senzill els seus dracs que s'inspiren en aquell monstre tan enigmàtic. Aquest traps són més tendres, tot i els sons d'ultratomba que respiren. Ara, el material principal d'aquestes bèsties (que vénen en família: pare, mare i fill) és una roba cosida a pedaços, com “la manta de l'àvia”, consolava una mare a una filla que no se'n fiava d'aquell coll llarg que se li atansava amb uns ulls que la miraven fixament.. De seguida, Efímer va convèncer perquè el públic que s'amuntegava al pati del Teatre de l'Escorxador els acompanyés avinguda Companys avall. Certament, els titelles no tenen ànima, la insuflen els seus manipuladors. Teatre Animal a Com gat i gos jugava amb l'animació fent amistat l'il·lustrador amb un cocodril, un ocell, un gat, un gos i sortint cavalcant dalt d'un cavall de dues dimensions. Amb un traç infantil i juganer, en comptes de teló, aixecava persianes.

L'altra estrena del primer dia va ser la dels amfitrions amb Kissu. Aquesta obra beu del tacte habitual de Joan-Andreu Vallvé amb la construcció dels seus titelles i amb un espai poc amic dels angles rectes i en què tot mira de desplegar-se. Resulta que Duna confonia un cadell de llop amb un gos brut llançat al cubell de les escombraries. El comiat, indispensable per a la salut de tots (“els llops i els homes no es fan, com tampoc el talp i el gos”), no és dolorós. Entenen que tots tenen el seu espai i el seu temps per entendre què és la felicitat. Aixecant el teló cada funció, es fa un nou record a Julieta Agustí. I aquest homenatge rutinari no és, de cap manera, aparença.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda