Cultura

CRÍTICA

jordi bordes

Viatge a un preciós quadre inestable

D'entrada, cal anar a veure tot allò que interpreta Manolo Alcántara. Perquè és un home de circ inquiet, amb un excel·lent exercici equilibrista i amb una desmesurada poètica. Li agrada jugar amb allò trobat (o que aparentment es construeix de deixalles). Ja només l'accés a la seva pista feta de parracs és poètic i divertit. Perquè ell és un personatge entranyable que pronuncia monosíl·labs d'alerta amb una mirada que sembla somriure mentre arrossega una cama aparentment ferida. L'artista, que actua amb dues noies que toquen el violoncel i el violí, s'empelta d'un circ contemporani francès, que busca la delicadesa i el joc, amb una sensibilitat molt pròxima a l'espectador, a qui convida a entrar en el seu món íntim, amb les seves llums i les seves ombres, generosament.

Rudo neix en un món d'estelles (tot i que els bancs, i cada llistó, estiguin ben polits perquè ningú no prengui mal) que lluita per ser poètic i descobrir una perfecció (l'arc de mitja punta final). Alcántara treballa al costat de dues noies amb qui es creuen mirades i simpàtics retrets mentre elles troben l'espai per fer sonar el violoncel i el violí, o comparteixen beguda i pomes. Hi ha potser una relació massa austera i es troba a faltar, potser, que intervinguin més en les construccions: perquè ningú que veu a un company fer una cabriola no pot estar-se, com a mínim, de provar-la.

Alcántara segueix en el món dels residus, en la voluntat de construir des del que s'ha menystingut. És un artista que concilia amb la humanitat. Ara fa un pas més del que es va veure a Wasteland (amb Lluís Danés, Grec 2013), on un home mirava de conviure enmig d'una deixalleria, submergint-se i aflorant màgicament amb altres cames i braços i vides de supervivència. Buscant la seva darrera engruna de dignitat. A Rudo, aquell personatge s'ha refet. Ara està orgullós del seu espai i mira de trobar un equilibri impossible. Ell mateix arrenca una gimcana d'equilibris sobre un tub d'uns quatre metres que subjecta només per un punt i el recolza en llocs inestables per l'altre. La seva dèria arriba a acompanyar-se d'una marioneta que també viatja pel tub, acompanyant-se. Un treball d'una dificultat tècnica i un risc notable que queda superat per la poètica brillant i inquietant alhora dels seus personatges. Hi ha moments per a l'ensurt, per al riure i per al somriure, però el que es proposa a Rudo és un viatge a un desig d'un quadre tan fràgil com preciós. Es mereix millor sort que Wasteland i recuperar les gires de Plecs (que es va estrenar al Trapezi del 2010, precisament). Ara, l'acció i la poètica envaeixen el mateix espai on es representa i s'observa.

rUDO
M. Alcántara Cia.
Autoria i direcció: Laia Rius i Maria Bou, Manolo Alcántara i Xavier Erra
Direcció musical: Clara Peya
Intèrprets: Manolo Alcántara, Laia Rius i Maria Bou
Dia i lloc: Dijous, 10 de maig, a La Palma. Trapezi, Fira de Circ de Catalunya


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.