Cultura

música

El nou Albéniz

Achúcarro, amb dos dels compositors que sembla estimar més, Albéniz i Ravel, va tornar dimecres, com cada any, a tancar el Festival de Músiques de Torroella. Comprenc que un concert acostumi a començar amb una obra que serveixi per entrar en matèria (per escalfar-se, se'n diu en l'argot professional), però en aquest cas la diferència entre l'Albéniz de la primera època i el de l'última, amb la Suite Ibèria, és massa gran per resistir bé el xoc estètic. La primera època, tot i tenir obres magnífiques, com ara Còrdova, Astúries i tantes altres que potser serien preferibles a aquestes, no es pot considerar a l'altura de la que formen la famosa Suite. Es notava, doncs, aquesta diferència en el pas de Sevilla a Evocació (una de les més belles d'aquesta magna obra). Però aquest és un pecat sense cap importància quan parlem, sobretot, en aquest comentari –detesto anomenar-ho crítica–, de la música d'un dels compositors més importants del nostre país.

Seguidament, Achúcarro es va enfrontar a la genialitat de Ravel. Si en els Valsos nobles i sentimentals el músic francès exposa, a més del seu saber harmònic i el perfum exquisit de la seva manera d'enfrontar-se a un ritme tan conegut com el del vals, una tècnica i una gràcia extraordinàries que Achúcarro realça de manera primorosa, en Gaspar de la nit hi afegeix un dramatisme i una inventiva harmònica, rítmica, d'extraordinària bellesa que finalitza amb una de las peces més aconseguides del músic francès. (Per cert, sovint apareixen en l'obra de Ravel les influències de la seva ascendència hispana, sobretot en aquesta obra, en el magnífic Scarbo que tan meravellosament executa el gran pianista basc.)

I torno a Albéniz, ja que voldria assenyalar una idea: quan el compositor català s'estableix a París, en els pocs anys que li queden de vida, es produeix en el seu pianisme, en el seu estil, en el seu tractament mecànic i, sobretot, en la llibertat harmònica i en la utilització de la dissonància com a font d'extraordinària riquesa harmònica, un salt que ens recorda que no és només la influència de la música francesa, allò que intervé en el canvi, sinó l'aparició de figures europees de l'altura de Bartók o de Prokofiev, que donarien un impuls definitiu cap al pianisme modern (serà Debussy, qui iniciarà el canvi), fins aquell moment dominat per l'escola de Liszt, sobretot, i que a partir d'aleshores iniciarà una ben distinta trajectòria, a la qual haurà contribuït Albéniz en bona mesura. Als lectors que estiguin interessats en aquest problema, els recomano la lectura de l'extraordinari estudi de Vladimir Jankelevitx La presencia lejana, publicat per l'editorial Seuil, sobre la música d'Albéniz, Séverac i Mompou. Desgraciadament crec que el va editar Taurus fa anys i que ha desaparegut de les llibreries. També és una verdadera pena que haguem de recórrer a un autor francès per tenir un bon estudi sobre dos músics espanyols d'importància internacional. Però és aquest un mal que fa anys –m'atreviria a dir segles?– que patim al país que ens ha tocat viure.

Intèrpret: Joaquín Achúcarro, piano Dia i lloc: 26 d'agost, Festival de Músiques de Torroella


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.