L'escola escolta

Ja hi ha generació Cantània. No és només la dels alumnes que, 25 anys enrere, posaven a prova la seva capacitat de cant i ball per respondre al llibret encarregat a un dramaturg i un compositor per a l'ocasió. També cal sumar-hi els pares, que històricament no han faltat a la convocatòria. Paga la pena. Perquè veure 700 joves frasejant a l'uníson i disfrutant sense perdre l'atenció és tot un element de risc similar al de Port Aventura. Des de l'Auditori, calculen que aquest any cantaran aquest llibret de Marc Rosich i música d'Albert Carbonell unes 38.000 veus. Si s'hi afegeix la participació dels 25 anys, es vorejaran els 270.000 alumnes (cosa que insinua que el creixement exponencial ha estat en els darrers anys).

Aquesta no és una activitat més per a les escoles. Els directors ja avisen, a principi de curs, que els pares de primària que tenen el premi de participar-hi mirin d'agafar-se el dia lliure, perquè és una oportunitat irrepetible. Efectivament, com a la trama de Rambla Llibertat, el mèrit de tot plegat és aprendre a escoltar. La llibertat de premsa i la d'expressió comencen per escoltar la font d'informació abans d'engegar un discurs preconcebut. L'escola escolta. L'art educa.

Estela és una periodista que fa reportatges i que aspira a guanyar un Nobel de Comunicació. Està intrigada pel bon ambient que es respira en un racó de la ciutat. L'acompanya el càmera Gómez, que fa una substitució de darrera hora i vol ser bon professional. Quan l'Estela i el càmera s'acosten a Rambla Llibertat, els donen una carta de benvinguda i els conviden a xocolatada i paella. Tanta amabilitat seria sospitosa, però és que els de Rambla Llibertat són així. La connexió en directe serà un èxit, perquè, després d'unes hores de convivència, aquella antipàtica i creguda Estela entendrà el valor d'escoltar l'altre i de compartir l'ànsia de llibertat, tot cantant conjuntament. En una peça gairebé sense conflicte(més que la sorpresa de la mateixa Estela), la clau ha estat construir una Estela antipàtica-simpàtica. I en això la gent d'Egos Teatre (Maria Santallusia n'és membre) és experta. També Claudia Schneider (habitual en repertoris lírics amb Carles Santos) sap treure un caràcter estirat i graciós alhora.

Aquest bon exemple s'està propagant en molts altres àmbits. Dijous, un centenar d'alumnes d'ESO i batxillerat completaven la seva experiència per la dansa, amb el coreògraf Toni Mira (i uns professors que s'han format per ensenyar els alumnes setmanalment, en el seu temps lliure). El programa era Tot Dansa. I tenien el privilegi d'actuar amb l'OBC a les seves espatlles. Mira advertia: “Jo fa 35 anys que ballo i mai m'ha tocat l'OBC i ells debuten amb l'orquestra.” El treball els ha ajudat a vèncer les pors i a aprendre a expressar-se amb el cos. El regidor d'Ensenyament de Barcelona, Gerard Ardanuy, explicava el cas d'un amic seu que és pare d'una de les nenes: “Em diu que ballar ha fet que la filla canviés la perspectiva de les coses.” Exemples com la Cantània, el Tot Dansa i altres iniciatives culturals o científiques ajuden a singularitzar les escoles i a donar oportunitats d'expressió i realització als nois amb potencialitats en formació, més enllà del que diguin els informes Pisa. Tan senzill i tan difícil com aprendre a escoltar.