Pixar fora de test (en els lavabos públics d'en Pitarra)

En Pitarra (Frederic Soler 1839-1895) avui seria com el Palomino. Igual d'irreverent. Semre pixant fora de test i fent-ho conscientment. Tan popular i volgudament crític amb el poder i amb les institucions. Així mateix és com se l'imaginen els provocadors Jordi Oriol i Josep Pedrals. Tenir en l'equip Nao Albet i Marcel Borràs (en l'assaig han anat refent i reconstruint) segur que ha significat una aportació lúdica de violència de lluita amb una banda de xinesos mafiosos: ells van recrear el grand guignol de La monja enterrada en vida (La Seca, 2012) amb una xinesa que sabia kungfu i tirava boles de foc com a Bola de Drac.

La crítica descarnada cap a tot tipus de corrupció o contractes que freguen la indecència es fa sense ressentiment: ells són massa distants a aquests paradisos de privilegis i poden fer escarni del fet de perdre influències. Així, aquest Pitarra és alhora l'estàtua de la Rambla (amb un lavabos públics a les seves catacumbes) i una estàtua de la Rambla que no és mou si no dringa una moneda. La resta és despropòsit. Amb vers heptasíl·lab o tetrasíl·lab si el que toca és escapar-se dels xinesos. La vis còmica de Lluís Soler és de pedra picada. Però qui, sens dubte, s'endú els millors trumfos és el músic Carles Pedragosa, capaç d'imitar Joan Pera o Flotats; de fer de gos; de cambrer xinès; de revisor de tren... I tot amb la música esquitxant la vintena llarga d'escenes de la peripècia.

L'obra s'ha hagut d'endarrerir una setmana per la indisposició d'una actriu. Per això, es va plantejar la possibilitat que Anna Moliner la substituís (i per això surt als crèdits). Què dir de Paula Malia (membre de The Mamzelles), una explosiva actriu que es desplega també amb una pila de secundaris. El joc escènic és un singlot del segle XXI (o un rot, com li agrada dir a Pedrals). Però, certament, en els 90 minuts de ritme incessant hi ha alguna caiguda de tensió. En conjunt és divertidament còmplice. I tan punyent com una revista satírica... Sempre amb la salvetat que tot és imaginat, res més. Ja, quines penques!