De la fredor social a la intensitat en la intimitat

Anna Sabaté torna d'actriu (també treballa de directora) amb un monòleg que no té gaires plecs on amagar-se. És d'una netedat absoluta. Un díptic tan clar com radical, d'una bipolaritat evident (com es diu que va patir l'escriptoraVirginia Woolf que acabaria suïcidant-se en intuir una nova depressió que ofegaria el seu benèvol marit).

Inicialment, apareix un personatge (que podria evocar Woolf, però que no és imprescindible que ho sigui) al qual l'avorreix la vida social, que se sent desencisat, fart de la hipocresia i de la conversa banal. Aquesta falsedat s'il·lustra amb una interpretació lànguida, que mira als racons (quasi gens al públic) i que va carregada d'una capa i d'una estructura d'armilles que fa la faldilla ben ampla. Potser és una peça que s'allargassa massa perquè és prou ràpid explicar el desencís, l'ensopiment, la falsedat.

La segona part és quan brillen els ulls. Arriba el moment íntim. El que ella viu amb la seva sexualitat (també s'evoca el passatge en què s'insinua l'abús sexual del germà) però també amb la seva ànsia d'escriure. De sobte, la mirada és franca, nua, amb llum a la platea. Ella mateixa hi puja, s'asseu a l'escala, manté una conversa amb el silenci expectant dels espectadors, que absorbeixen tota la vida que s'obra, generosa. Hi segueix, de rerefons, un dolor però ara s'hi troba un consol en el separador del dietari amb el qual s'entreté jugant-hi amb els dits. Hi ha, llavors sí, l'emoció i l'ànima del personatge. Sense especificar gaire història, ni concretar massa els capítols tràgics, s'entén que aquell despullar-se l'ha alliberat però no aconsegueix eliminar la depressió. La capa, que havia estat element revulsiu per desentendre's de les converses sense sang de les recepcions socials, ara s'intueix com un llençol en el qual s'ofega una pena.