Campànules a dojo

Havíem escoltat Christiane Karg quan l'any 2008 va guanyar el concurs Viñas en la categoria d'oratori-lied i li recordem encara, de la prova final, una interpretació excepcional de l'Abendempfindung de Mozart. Enguany ens ha comparegut amb un programa floral amb cançons de cinc compositors dedicades al tema. Campànules, violetes i roses centraven el contingut de poemes mediocres que han donat peu a músiques exquisides. Mendelssohn, en un poema de Klingemann, cantava l'aparició de la primavera i deia que les floretes que l'anunciaven, tot fent-ne un ram, també anunciarien el seu amor a un fidel receptor. Ebert explicava que la violeta anuncia la primavera i, quan arriba i fa esclatar flors, mor. Reprenia el mateix tema Von Schober, amb música de Schubert. Les campànules, schneeglöckchen, campanetes de neu, apareixien amb força a l'obra de Schumann sobre un poema anònim, i penso que devien afectar la ment feble del compositor, ja que uns versos com aquests són difícils d'assumir: «Què ha de fer una orla verda / enmig de la lliurea blanca? / És realment la rude mà de l'hivern / la que teixeix aquest vestit blanc? / D'on vinc? On vaig? / On és la meva pàtria?». Rückert, en una altra cançó de Schumann les fa sonar: «Sonen les campànules en el bosc silenciós / què signifiquen?». Schubert, en el poema citat, fa que rebin l'encàrrec de la violeta de despertar les altres flors boscanes per celebrar el bon temps. A la resta de poemes musicats, el protagonisme el prenia la rosa: Roses orientals i Roseta, roseta en Schumann; La rosa desvetllada, Roses vermelles (una fardada vulgar del poeta Stieler) en Strauss i En un perfum de roses blanques, La Rosa i Les Roses d'Ispahan de Gabriel Fauré. Va acabar el concert amb dues propines, una de Joseph Mark i la darrera, naturalment, amb The Rose Family, una cançó del compositor americà centenari i encara vivent, Elliott Carter, sobre un poema de Robert Frost, deliciosa, en la qual semblava que la Karg s'hi trobava més a gust, ja que el text i la música circulaven pel camí de la ironia.

La Karg canta molt bé, amb una tècnica immaculada, amb una veu potent quan cal i capaç de totes les gradacions però no genera complicitat. Hi ha cantants que et fan compartir emocions i d'altres que fan que els contemplis des de fora, com qui veu un quadre, sense implicar-t'hi. Potser era pel repertori vegetal escollit, potser per la seva joventut, 29 anys, que encara no ha pogut viure els drames que canta. El vestit, ple de flors brodades o adherides, i l'exhibició d'anells i arracades molt brillants, contribuïa a la sensació d'artifici. Amb aquestes reserves colaterals, cal dir que el recital va estar molt bé, amb l'acompanyament excel·lent a què ens té acostumats Wolfgang Rieger, habitual de Vilabertran. Destacaríem Schumann, en què el piano sempre completa el que el cant insinua i la sèrie de Noies flors del poeta Felix Dahn que Richard Strauss musica i on es compara cada flor amb un tipus de noia: els blauets amb criatures dolces; les roselles (tan transparents com són!) amb les noies grassonetes; les heures, amb noies de cabells llisos i clars; i els nenúfars, amb noies esveltes, d'ulls foscos, amb marbre a les galtes. La Karg va exhibir dots mimètics descrivint tipus. També va fer gala de dominar els idiomes en què va cantar, francès, alemany i anglès, àdhuc el castellà en una obra de Montsalvatge posada al mig del recital amb calçador, amb un únic canvi de gènere quan va cantar «Cierro los ojos…» en lloc de «Cierra los ojos, negrito asustado…». Tot plegat va ser com un ram de flors. No pas de violetes, campànules o roses, sinó de gardènies ben embolicades amb cel·lofana i un llacet d'argent.