Txèkhov idiotitzat

Pintura ben estranya aquesta que practicava Hanoch Levin i que ha volgut repescar, amb insistència, Carme Portaceli. A uns personatges incapaços de ser constants en gaire res (que no sigui el seu propi jo) els dóna una estranya profunditat circumstancial. El Crosta (Arquillué navega, sense filtres, des del profund personatge de Primer amor fins al Makinavaja que filmaria Rubianes), incapaç d'escriure res a l'estranger, intenta fer literatura de la seva vida penosa. Agafa els seus companys de misèria, els tortura amb una mare que la veu sempre amb ganes de provocar la discussió i deixa que l'acció rodi pel pedregar, per l'abisme, per la buidor.

Portaceli completa un tríptic farsesc que ja arrencaria amb Fairy (Grec, 2007), Terror & misèria en la II Transició (Grec, 2013). Els personatges els pinta a l'extrem, amb un traç molt gros. L'estranyesa és que, puntualment, El Crosta implora un canvi. És l'únic ressò de vida i de mort que esquitxa una escena plena de moments pintorescos com les aparicions del cantant romàntic italià, el casament de l'Afligit, o les ganes d'aparentar de la noia que va aconseguir sortir del barri. Una angoixa de Txèkhov banyada en un mar d'estupidesa. Un contrast valent però que genera molt poca identificació i no provoca el rebuig o el desassossec de La nostra classe (Grec, 2011) o L'agressor (2006).

Dijous a l'estrena, es va concentrar al davant del teatre un grup antiisraelià perquè l'ambaixada d'Israel a l'Estat espanyol ha donat suport institucional al muntatge. Se suma, doncs, a la campanya Boicot cultural a l'apartheid israelià, que va arrencar el 2005.L'obra no ho situa enlloc, són perdedors universals.