El TNT desmesurat

Aquest any el festival Terrassa Noves Tendències ha trencat el motllo. La majoria de propostes es presenten en capses de mistos, oportunitat de remoure intimitats per a privilegiats que viuen una experiència quasi més vital que teatral. Però, per una altra banda, busquen una connexió festiva amb Les Filles Föllen i el Rodafonio de Factoria Circular, i James Thiérrée planteja un espectacle ambiciós amb coreografia d'elements escenogràfics amenaçant cossos de ballarines que freguen l'accident. Les noves tendències miren de trencar les formes. Avui i demà són les últimes oportunitats (i molt puntuals) de celebrar aquest TNT. Cal que aquests projectes tan pròxims al món quotidià, encara que a vegades amb unes formes ben diverses, sumin més a les cartelleres d'arreu.

El micromón és el de La máquina de la soledad, que marca el retorn dels elogiats Hnos. Oligor, del nou hit de butxaca de David Espinosa, Molt soroll per a no res, que gosa fer les obres completes de Shakespeare en menys d'una hora o l'Ârtica íntima de Ponten Pie, una peça contrastada des de Tàrrega del 2013. A house in Asia (Grec 2014) manté la controvèrsia de qui és botxí i qui és víctima amb soldadets i alhora ells mateixos, puntualment, reprodueixen l'escena, trencant el codi. També de mida natural és N.E.V.E.R.B.E.N.E.U.T.R.A.L, que no fa res més que ajuntar en un mateix espai i temps les manifestacions de carrers. Siguin per protegir els gossos llebrers o per reivindicar el treball dels majors de 50 anys, el dret a l'habitatge i la denúncia del desnonament d'una llar que fa anys que s'ha anat pagant hipoteca. O fent evident la valentia dels treballadors de Panrico de Santa Perpètua de Mogoda. Hi ha més exemples. Ahir, recordaven els 5 anys de desaparició d'un jove company al Vapor Ventalló. Una obra de teatre que, en realitat, és un retall de vida i militància necessari. El teatre conjuga mirades comunes, les conjura.

I al carrer, potser el més ancestral i el més abstracte. Joan Català passeja i juga amb el seu tòtem amb el públic, moments abans que Lali Ayguadé i Nicolas Ricchini ballin per abastar la forma i el sentit del cervell. És una dansa per moments alegre i empàtica i, més tard, dolorosa i magnètica, en duet o en solo. De fet, plats freds i calents com el nou treball d'Atresbandes, Locus Amoenus. Un espai de silencis i sorolls quotidians magnificats per narrar un moment intranscendent, si no fos perquè es tracta dels instants abans d'un accident de tren en què tots perdran la vida.

De tapats anaven els 15 minuts d'actuació de Juan José Ballesta: El niño Miguel, un fenómeno de la naturaleza. Després de picar l'ullet al guitarrista El Niño de las Tres Cuerdas, que va morir als 53 anys ferit de mort per la droga, l'actor de cinema confessaria, amb una simpatia generosa, com va aprendre guitarra, a la vora del foc al carrer amb els gitanos i mirant (i aturant) vídeos de Paco de Lucía. Entre el públic, una “fan de pòster”. L'actor, sol·lícit, diu que en vol fer un curtmetratge o un llarg, d'aquest personatge. La mesura que creix i s'escurça a gust de l'autor. Com aquest TNT explosivament interessant.