Corral de comèdies, avui

Pau Carrió magnetitza l'espectador des de la primera cita. Convida el públic del segle XXI a jugar amb la mateixa imaginació que demanava Shakespeare als seus espectadors. Un espai buit, un públic a tres bandes (que apropa a l'escena fins a formar-ne part puntualment) i la naturalitat d'un narrador que es desplega amb músic, indistintament, fins a ser un personatge més de l'escena en la victòria final.

Carrió cus la història d'Enric V (tingut per un príncep irresponsable però per un rei estimat, victoriós) per bastir una trama èpica, de guerres, enfrontaments entre antics amics perdularis per robar-se la xicota, o entre reis per apoderar-se de les terres. No és una peça de Shakespeare que destaqui per les contradiccions dels personatges ni les preguntes interessants que desperten a Carrió. Ell parla de l'ànsia de victòria, de l'existència majoritària dels perdedors. A l'escena, ni es responen ni, sobretot, es remarquen, com convindria. En la victòria més inversemblant, això sí, també hi ha derrotes. Tot i així, sí que convenç la seva posada en escena tenyida de ritme i actuacions brillants. El plantejament permet als actors mostrar una paleta de colors ben diversa (des de la passió fins a la comicitat de Laura Aubert, de la baixesa al dolor per una pèrdua de David Verdaguer...). I un Pol López que desplega el seu arsenal de joveníssim primer actor. El seu rei és molt humà, tot i que no tan valent com el personatge heroic d'Ivan i els gossos (també dirigida per Carrió), perquè sempre mira d'espolsar-se la responsabilitat dels que caiguin al camp de batalla. La percussió (com en les Tragèdies romanes d'Ivo van Hove) i també la coreografia són claus per a la lluita final. Carrió, però, amb la seva idea de convertir Gràcia en un corral de comèdies i de permetre que els actors se sobreposin als personatges per dirigir-se al públic remet al Broggi més artesanal.