Shakespeare ben sacsejat

D'adaptacions, el món n'és ple. Shakespeare, al costat d'altres il·lustres com ara Txèkhov, en deu ser un dels principals damnificats. Ara, la Villarroel ha acollit una companyia argentina que s'ha atrevit a construir el drama d'Othello (adverteixen al subtítol que “acaba mal”) amb les eines del clown. Fent sarcasme de la maldat. Estan tan segurs del seu treball que s'atreveixen a presentar-lo amb una estètica d'estar per casa, molt barroera, amb espases de plàstic, unes teles que caben en una maleta i uns cubs que esdevenen tamborets, columnes, castell, llits, o una taverna en què res acaba dret. D'una genialitat difícil de pair: passat de frenada, sí, però amb un respecte estrany pels personatges i les cites de Shakespeare. Otel·lo acaba ben marejat. Potser sí que Shakespeare els beneiria, irreverent del mort i de qui el vetlla.

L'any passat, les actrius de La Mandona van signar Desdèmona (Sala Muntaner), de Paula Vogel. Elles també hi van introduir un punt còmic mesurat en la criada, per no confondre el drama del mocador i les seves conseqüències. Fa una pila d'anys, Pepa Plana va plantar un nas de pallasso a Cate Blanche, que reforçava la seva tendresa i ingenuïtat (Un tramvia anomenat desig, 2008). També en la versió d'aquest Othello, la clau per fer caricatura de Desdèmona és a partir de la seva ingenuïtat, un punt esbojarrada. Però com fer la follia d'Otel·lo? Segurament és el menys clown de tots perquè el director ha entès que hi ha tensions que no es poden sobrepassar. En realitat, el treball principal és el d'Hernán Franco, Iago (d'una maldat inabastable), i de Martín López (que es desplega en els secundaris: tots personatges excèntrics però amb tics diferents). No se'ls perdin. Són de la família d'El loco y la camisa. Només que ancorats en el vers i la desproporció.