‘Catanyolíssim'

Si Serafí Pitarra va voler pujar a escena el català que ara es parla, o Juli Vallmitjana va fer una veritable recerca en el català gitano en tota la seva obra, ara Joan Ollé poua en el dia a dia per repescar paraules, ordenar-les en un diccionari i extreure'ls tot el suc còmic, com feien en el programa La illa del tresor amb Joan Barril o els Accidents Polipoètics tensen la morfologia per fer riota de tot el que els sona caspós i llencen algunes invectives directes, amb dard al centre de la diana.

Ollé és un expert en fer costura de retalls quotidians i signar-ne preciosos i divertits muntatges. Va ser sonada, per exemple, la seva mirada a A la ville de... Barcelona! (Grec 2012). No és un riure blanc, perquè sempre hi va una dosi de verí, apuntant, com els d'Accidents Polipoètics al Poder (entengui's monarquia, abús polític, religió castradora...). Les tres actrius (el diumenge Joan Ollé substituïa Laura Pujolàs “per una causa de força major”) s'asseuen sobre una pila de volums de l'Enciclopèdia catalana, o s'hi enfilen per dir la dècima nadalenca. El text va picat però les actrius saben imprimir-hi una intencionalitat, un aire més o menys reivindicatiu o narratiu que aporta a la corrua de paraules i definicions (ben pintoresques) un ritme que trenca la monotonia de la peça si s'hagués dit, simplement, a gran velocitat.

De fet, Ollé combrega prou amb la desconfiança de Pau Vidal de mantenir la llengua massa pura, tot insinuant un catanyol ja impossible de fer enrere. Els barbarismes de carrer barregen des de formes de dir prefabrianes als latiguillos actuals, influenciat pel castellà i també per l'anglès (però en menor mesura). El viatge no porta a enlloc. Però serveix per comprovar la fragilitat de la llengua. Si és de rialla sonora quan el barbarisme (o la barbaritat semàntica, que també n'hi ha) és d'órdago, deixa més vulnerable l'espectador quan costa descobrir l'errada semàntica. Llavors, l'interrogant es planta inquietant en una escena que no s'espera ningú. Molt bon treball. Diverteixen mentre es veu com tots plegats es diverteixen: la comunió és directa, honesta i real.