L'encert de centrifugar Guimerà

Carlota Subirós és una directora de l'esfera d'Àlex Rigola molt amiga dels textos contemporanis i de fort component social. La vegada que va atacar Otelo, o quan va reconstruir el mon oníric de Lewis Carroll, hi va trobar un doble fons ben amarg. Sovint, els seus muntatges respiren amb l'aire d'una coreografia. Xavier Albertí, director del TNC, li va encarregar que assumís el repte de fer una dramatúrgia sobre Guimerà, un dels tòtems (parcialment oblidats per la professió) del teatre català de tots els temps. La directora s'ha desempallegat de bona part de la seva motxilla i, sense caure en el costumisme fàcil, ha desgranat una Maria Rosa intensa, que captura amb la mirada final tot el públic. La seva ha estat, d'entrada, una necessària, centrifugació del clàssic de Guimerà, posant-hi allò que només anés bé per a l'escena, evitant emborratxar-se dels seus gustos estètics. El treball va a favor del text, de servir una veritat molt propera. La companyia agafa un text arqueològic i li dóna una ànima per revifar el drama i seguir emocionant, amb la màxima nuesa d'espai i d'interpretació.

Aquesta Maria Rosa és molt autèntica tot i que incorpora evidents canvis de codi a l'actualitat. El seu espai i el vestuari són absolutament urbans, de xandalls trobats al contenidor. Té sentit una rentadora en un text en què Marçal s'excita eròticament quan veu Maria Rosa fregant la seva roba al riu, traient escuma del sabó? Sí que en té quan el text es trasllada a avui, com l'ús de mobiliari de plàstic o les armilles reflectores. Però, al costat, el text fa referència a la quinzena (en duros i no en euros) i els matalassos són dels de llana. La voluntat d'aquesta dramatúrgia, doncs, és reviure aquell fet passat en uns personatges d'avui. En la mixtura, hi ha la veritat que és coincident: l'odi i la gelosia són eternes.

Més complicat és presentar una Maria Rosa amb les limitacions morals de l'època en aquest avui. Aquella noia (que té mala consciència perquè desitja en Marçal quan el que li correspon és viure el dol per l'Andreu) furga en la complexitat del personatge i en treu una sentida veritat. Si és un descobriment aquesta Mar del Hoyo en aquest paper protagonista, també llueixen com mai Borja Espinosa (Marçal) i Albert Ausellé (Badori). El repartiment té uns excel·lents Lluïsa Castell (Tomasa) i Manel Sans (Quirze), una parella còmica i tendra que hi aporta un contrapunt preciós, i en Francesc Lucchetti (un Gepa contingut, savi, que insinua i sempre l'encerta). La resta d'obrers, amb el suport de Jordi Figueras, són alumnes de l'Institut del Teatre i debuten professionalment.

La peça toca tots els colors i no n'explota cap. Ara, potser sí que la rentadora (que no la mànega, imprescindible tots els moments) es fa sobrera des del segon acte. Just després del centrifugat lluminós (que és certament captivador) de canvi d'acte.