Llibres

Per retrobar Anatole France

L’edició d’‘El jardí d’Epicur’ revalora l’autor francès, un referent per a la generació de Carles Rahola

Deu haver-hi pocs clàssics tan citats i tan poc llegits com Anatole France (París, 1844-1924). Algú ha sentit a dir mai que “sense mentides la veritat moriria d’avorriment”? És una frase seva. I que “la casualitat és el pseudònim que fa servir Déu quan no vol firmar”? També l’hi devem, com l’afirmació que “un ximple és molt més funest que un malvat”, o que “una niciesa repetida mil vegades no deixa de ser una niciesa”. A El jardí d’Epicur, que acaba de publicar la Fundació Atrium Artis de Girona en traducció de Manel Peris, els caçadors de màximes i pensaments n’hi poden localitzar un bon feix, com ara que “els morts es presten a les reconciliacions amb extrema facilitat”, que “no hi ha religió que no tingui els seus fanàtics” o que “la metafísica té d’admirable que nega al món tot el que té i li atorga el que no tenia”. Però no era només per l’enginy aforístic, que els intel·lectuals catalans del primer terç del segle XX es van sentir tan atrets pel venerable bibliotecari del Senat francès, coronat amb el premi Nobel de literatura el 1921 i ràpidament oblidat per la generació següent. Li admiraven, de més a més, la finesa de l’estil, una amorosa recreació en el narrar que li venia de la rica tradició moralista del segle XVIII, aguda, precisa i de cara al gra (no és estrany que se li atribueixi la famosa disculpa per haver escrit una carta massa llarga perquè no havia tingut temps de fer-la curta), i, sobretot, que dels seus textos es desprenia un compromís amb la justícia i la llibertat de pensament que servia de meravella els anhels de modernitat de la Catalunya que entrava en el nou segle, on ningú ignorava la seva defensa de Zola en el cas Dreyfuss, ni la furibunda carta oberta que va publicar arran del procés i execució de Ferrer i Guàrdia. Anatole France era un dels nostres.

La investigadora Rosa Maria Gil, que ha tingut cura de l’estudi introductori d’aquesta primera traducció al català d’El jardí d’Epicur, editada en un volum de gran delicadesa, recorda l’admiració que Eugeni d’Ors va professar per France, així com Gabriel Alomar, Jaume Brossa, Carles Soldevila o Prudenci Bertrana, que guardava a la seva biblioteca l’edició castellana de Luis Ruiz Contreras de 1907, de la mateixa manera que Karl Faust, l’il·lustrat promotor dels jardins de Marimurtra de Blanes, conservava una edició francesa de 1921. I encara s’hi podria afegir Gaziel, que considerava el vell llibreter del quai Malaquais com “el més fi dels grecs de França”, per la gràcia i serena lucidesa de l’estil, i Llorenç Villalonga, que de jove llegia els seus llibres com si fossin “textos sagrats”. Entre els més precoços i constants, però, destaca Carles Rahola, un dels primers a divulgar l’obra de France a Catalunya a través de traduccions, articles i conferències, una de les quals, la que va impartir el 2 de març de 1928 al Centre de Lectura de Reus presidit Pau Font de Rubinat (un altre fervent admirador del francès), s’ha incorporat en facsímil com a apèndix d’aquesta edició.

Rahola, que havia escrit El llibre d’August Alzina sota la seva influència, se’n va acabar distanciant com d’un pecat de joventut, com farien també tots els altres, potser per la posició anticlerical de France, que és una barrera de mal saltar històricament al nostre país, però val la pena retrobar el seu cinisme aristòcrata a El jardí d’Epicur, una miscel·lània de proses on encara reverberen moltes preocupacions d’avui.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia