Rostres monstruosos

El rei dels espanyols Joan Carles de Borbó va quedar ben retratat quan es va filtrar, el 2012, la imatge grotesca en què se’l veu posant davant un elefant que acabava de matar a Botswana. La fotografia va ser el principi del final del seu regnat i va originar una onada de mems a les xarxes socials. L’artista Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) també es va motivar i en va fer un amb 20.000 tessel·les de marbre de Carrara, Botswana safari, que va presentar al Museu de la Caça i la Natura de París, el 2016. “A Espanya, exceptuant una galeria de Múrcia, mai ningú l’ha volgut exposar”, diu.

El Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas està encantat d’allotjar-la a Monstres (fins al 23 de gener), “la primera exposició important que fa Fontcuberta a Barcelona des del 2008”, assenyala el seu director artístic, Àlex Susanna.

Fontcuberta, que el 2013 va rebre el premi Hasselblad, el Nobel de la fotografia, ha aprofitat la invitació de la Vila Casas per poder entrelligar mitja dotzena de projectes que furguen en el seu interès per analitzar críticament el paper de la imatge en la societat contemporània, que ja no és el mateix que tenia en els seus orígens. “La seva relació amb la veritat ha estat dinamitada”, escriu Carles Guerra en el catàleg de la mostra.

Només entrar al Museu Can Framis, els visitants es trobaran als morros l’estampa patètica del rei emèrit, i és important que la vegin al màxim de prop possible perquè fins i tot a dos metres sembla que està formada pel que no són: píxels. Les tessel·les són reals i, el més sorprenent, els seus colors també. Fontcuberta sempre juga amb l’engany, i el seu art acompanya l’espectador per descobrir-lo.

Primera mentida: la famosa cita d’Antonio Gramsci que obre i tanca, partida per la meitat, el recorregut expositiu: El vell món està morint. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur neixen els monstres. “L’intel·lectual italià mai va escriure aquesta frase quan Mussolini el va tancar a la presó. Es va traduir malament, però el cas és que tothom la dona per bona i a mi ja em va bé perquè va a les arrels del meu treball”, explica Fontcuberta. Un treball que parteix “de les runes” del vell món de la fotografia per fabular amb el seu esdevenir sota el nou paradigma de la intel·ligència artificial que, sense control, “pot produir monstruositats”.

Les deixalles

Fontcuberta s’arremanga per remenar aquestes deixalles a Trauma, una sèrie que va començar quan va saber que a l’Arxiu Nacional de Catalunya tenen un departament de nom Purgatori on dipositen documents amb patologies que els han degradat. “Els aïllen per tal de que no contagiïn els que estan en bon estat.” “Amb una certa supèrbia, els humans es vanagloriaven d’utilitzar la càmera per vèncer el temps i encapsular la història. Ara ens adonem que aquesta quimera pot haver durat força, però al final el temps acaba cobrant-se la seva venjança: la fotografia, fins fa poc baluard de la memòria, perd el seu vincle amb la realitat i es torna amnèsica, és com si patís Alzheimer”, raona.

Entre d’altres, Trauma reuneix imatges deteriorades de les primeres visites que va fer Franco a Barcelona després d’haver guanyat la guerra. Eren temps de penúries i els fotògrafs només tenien a l’abast pel·lícules de nitrat de plata, “molt inestables.” “És com de justícia poètica que aquestes fotografies s’estiguin autodestruïnt, per no retenir aquella memòria”, sosté.

La metamorfosi accidental de les imatges “que ens havíem cregut que serien eternes” també governa Gastropoda, una col·lecció d’invitacions de museus i galeries que a la bústia humida de la casa de l’artista es van convertir en un banquet per als cargols. Però què passa si aquest poder per manipular les imatges originals el té, en lloc d’uns inofensius animalons, la tecnologia de xarxes neuronals antagòniques generatives (en anglès, GAN)? Junt amb Pilar Rosado, Fontcuberta ha fet la prova amb alguns arxius, com el dels retrats dels malalts mentals que va tractar el psiquiatre Joan Obiols als anys 40, amb teràpies pioneres que abraçaven art i ciència.

Els perills

“El programa informàtic necessita un procés d’aprenentatge, però acaba creant cares de persones totalment realistes que no existeixen.” El futur camina cap a aquestes màquines algorítmiques, i Fontcuberta alerta: les seves lògiques internes poden no ser diferents, si s’ho proposen, de les teories eugenèsiques. Els pseudocientífics que les van propagar al tombant del segle XIX classificaven les persones pel seu aspecte en àlbums que anhelaven construir l’algoritme de la perfecció humana, de matriu racista.

Hitler en va ser el seu seguidor més entusiasta, i a ell li dedica Fontcuberta Fahrenheit 451, títol homònim de la novel·la de Ray Bradbury que especula amb un demà sense llibres, perseguits i cremats per bombers. Emulant les grans pires que van encendre els nazis amb els títols que s’apartaven dels seus ideals, l’artista va calar foc a les cobertes de 451 volums del llibre de Bradbury. Les seves despulles formen la instal·lació, i miren de reüll el mosaic de marbre del Borbó, que Fontcuberta també ha fet servir per a una de les seves sèries conxorxades amb la intel·ligència artificial. En aquest cas va partir de l’arxiu d’un web que custodia selfies d’usuaris quan tenen un orgasme. I va aplicar l’expressió del moment d’èxtasi a filmacions de quatre personatges poderosos vinculats a escàndols sexuals, entre ells el que va ser rei dels espanyols. “Per no tenir problemes legals, vam haver de fer un muntatge caricaturesc.” Tant és: hi queda ben retratat.