Colpir i nafrar

En la mateixa setmana que Barcelona coneixia l’enèsima refundació de la seva orquestra simfònica, i també Nacional de Catalunya, amb el nomenament del nou director musical Ludovic Morlot, l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu mostrava amb escreix i de forma brillant com, ara per ara, el seu projecte està perfectament enfocat i s’ha sabut erigir com l’orquestra de referència del país. Cert és que el seu director musical, Josep Pons, no disposa d’un perfil musical assentat de ple en el complex món de l’òpera, però els resultats assolits, fa uns dies, amb el War Requiem de Benjamin Britten i, ara, amb el programa Mite i tragèdia d’Elektra i Èdip, han fet les delícies del públic del Liceu. Una primera part amb una suite de l’Elektra de Richard Strauss, construïda per Manfred Honeck, i sobretot el poc, incomprensiblement, programat oratori òpera Oedipus Rex d’Igor Stravinsky, van servir per començar a gaudir plenament dels anys a l’ombra de construcció del so i la personalitat de l’orquestra, sens dubte, una de les grans especialitats del mestre Pons. La contribució de l’excel·lent equip vocal i la sempre còsmica i sàvia dicció, com a narrador, de l’actor Josep Maria Pou van ajudar-nos a quedar, literalment, colpits i nafrats a la fi de la tragèdia edipesca, on també vam escoltar un més que convincent cor masculí del teatre. Resulta obvi que per al creixement d’una orquestra de teatre, com ho és la del Liceu, són més que necessaris programes simfònics com el de Mite i tragèdia, que haurien de formar part més freqüentment de la programació del teatre i, si pot ser, això sí, amb preus més assequibles, que són els que expliquen el perquè no érem més al coliseu.