Art

Gaudí sense tòpics

El MNAC obre una gran exposició, amb més de 650 peces, que desmunta el mite de l’arquitecte aïllat i incomprès que ha desvirtuat la raó de ser de la seva obra

Juanjo Lahuerta: “Entendre bé Gaudí ens ajuda a entendre bé la història de Barcelona”
La mostra viatjarà a la primavera al Museu d’Orsay de París, que l’ha coproduït

Com una celebritat d’avui que fuig dels paparazzi, Antoni Gaudí tampoc es va deixar retratar el 1920, sis anys abans de la seva mort, en una visita que va fer a la Sagrada Família amb Lluís Millet, fundador de l’Orfeó Català. Quan es va adonar que hi havia una càmera, es va tapar la cara amb el barret. És la imatge que ha escollit el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) per promocionar la gran exposició, (Re)conèixer Gaudí: foc i cendres, que li dedica fins al 6 de març, i el cert és que expressa molt bé l’interrogant que planteja: qui hi ha realment darrera del seu fenomen?

“No va ser un geni aïllat, incomprès i desconegut, com sempre es diu”, remarca el comissari Juanjo Lahuerta, director de la Càtedra Gaudí de l’UPC i veterà corcó dels que han construït aquesta personalitat desvirtuada de l’arquitecte. I que no és precisament recent. “Els tòpics sobre Gaudí es comencen a difondre en vida seva”, apunta Lahuerta. L’extensa bibliografia que es publicarà a partir de la seva mort els van perpetuar i, fa vint anys, la celebració de l’Any Gaudí els va donar l’impuls definitiu per convertir-lo, a ell i a tota la seva obra, en un gran negoci, ara en hores baixes per la pandèmia.

“A Gaudí l’havíem de recuperar de les visions tan epidèrmiques i decoratives, la cara amable i fàcil de la icona turística” sosté Pepe Serra, el director del museu de capçalera de l’art català que ha invertit prop d’un milió d’euros en aquest projecte, i que és molt més que un aparador de més de 650 peces (totes, originals) d’arquitectura, d’art, de disseny, de mobiliari i de documentació diversa. La recerca per localitzar-ne d’amagades en col·leccions particulars, l’estudi amb uns ulls més incisius del per què dels seus fons i de les seves formes i, inclús, la restauració de tresors que es trobaven en un estat deplorable ha estat un treball previ de quatre anys. Amb la sort que el MNAC ha trobat un còmplice internacional, el Museu d’Orsay, on l’exposició es veurà a partir de l’abril.

I té tota la lògica l’interès parisenc: aquí va ser on es va organitzar la primera exposició de Gaudí, el 1910, finançada pel seu mecenes Eusebi Güell. Les gegantines fotografies del Park Güell que van lluir en aquell esdeveniment (que demostra la fama que ja tenia) s’han integrat en el recorregut del MNAC, un material, com tant altre, inèdit des del seu origen o oblidat des de feia una pila d’anys. Gaudí no va viatjar a París perquè llavors, i fins a la seva mort, estava entregat en cos i ànima, en un sentit radical, a la Sagrada Família.

Però com és possible, es pregunta Lahuerta, que hagi calat tant la idea que Gaudí va ser un personatge marginal? Ell que era “l’arquitecte preferit de la més alta burgesia de Barcelona, la més rica i influent d’Espanya, i de l’Església”. A una i a altra els acabarà oferint “les imatges del poder” que desitjaven, imposant-los, això sí, els seus gustos. No és un manat de cap de les maneres, i d’aquí els conflictes que tindrà amb la majoria dels seus clients. Que tampoc sempre realitzarà les propostes més revolucionàries que té al cap. A la mostra es poden veure els plànols de la Casa Milà que va presentar a l’Ajuntament, amb totes les habitacions amb unes formes d’òvuls irregulars, ni una trista paret recta per posar-hi un moble.

Precisament de la Pedrera el MNAC ha refet el magnífic conjunt de mobles del rebedor del pis principal, dispersat en diverses col·leccions. Treu l’alè, i això que hi ha algunes peces perdudes. “El visitant no entrarà en un espai immersiu de Gaudí sinó en un espai de Gaudí de veritat”, diu Lahuerta fent al·lusió a la moda d’explotar la marca Gaudí amb alta tecnologia que espectacularitza la raó de ser dels seus edificis, avui pràcticament tots buits per dins. D’una altra residència, el Palau Güell, s’exposen el tocador i la chaise longue que els hereus de l’industrial continuen gaudint en les seves llars.

El tòpic diu que Gaudí estava “tocat per una mena d’inspiració divina”, i que va crear la seva obra tan estrambòtica al marge de tot i de tothom. Per a Lahuerta, en canvi, no només hi estava imbricat, sinó que a més va ser “el millor intèrpret de la seva època. Gaudí estava a primera línia”. Una època de profundes transformacions urbanes (les muralles s’havien enderrocat el 1860 i estava “tot per fer“) i alhora de convulsions socials en plena segona revolució industrial que va agreujar les desigualtats.

No tot eren “flors i violes” en aquella ciutat de sumptuositats burgeses que decideix erigir un temple expiatori, la Sagrada Família. “Quins pecats s’han d’expiar? Els de la violència de la lluita de classes”, assenyala el comissari. El Gaudí “polític” surt a escena quan en un racó ocult del portal del Roser, a la banda dreta de la façana del Naixement, hi esculpeix el 1897 una figura que rep del temptador dimoni no una poma sinó una bomba Orsini, la mateixa arma que va llançar l’anarquista Santiago Salvador al teatre del Liceu i que va causar vint morts, quatre anys abans.

“Entendre bé Gaudí ens ajuda a entendre bé la història de Barcelona. Si l’extraiem del seu món, l’empobrim. És dins del seu món que descobrim la seva autèntica importància”, explica Lahuerta. Ho diu tant per aquest context social tan agitat com pel pròpiament arquitectònic i artístic. El mantra que Gaudí va gestar del no res obres d’una originalitat pura i dura, sense cap referent, “és absolutament fals. Gaudí estava al dia de les noves corrents estètiques internacionals des del mateix moment que entra a l’Escola d’Arquitectura, és usuari de la seva biblioteca i participa en les discussions intel·lectuals. Ell mateix reconeix en els seus escrits de joventut les influències d’arquitectes, artistes i pensadors”, cosa que Lahuerta ha volgut reflectir en l’exposició. En una mateixa vitrina hi ha posat els tiradors, poms, manetes i agafadors que va dissenyar per a la Casa Milà al costat dels mateixos objectes que set anys abans va concebre Hector Guimard, l’artífex de les conegudes entrades del metro de París, per al castell Béranger. Indubtablement tenen un perfum comú. “En cap cas estem dient que Gaudí el va copiar, només que no era aliè al que feien altres creadors de fama mundial. Competien entre ells.”

I tampoc se’l pot entendre bé si no se’l posa en relació amb el teixit creatiu local. Gaudí no és un bolet a Barcelona. A Josep Maria Jujol el considerava pràcticament com una ànima bessona i el 1907 li va confiar els tres tapissos de la decoració dels Jocs Florals que li havien encarregat. El fill de Jujol va dipositar fa anys aquestes monumentals teles al MNAC, plegades i al límit de la seva desaparició. Cada una té un lema, pàtria, amor i fe; aquesta última, gràcies a una restauració miraculosa, s’imposa per primer cop des de la seva estrena a les sales del museu del Palau Nacional.

La genialitat de Jujol va apareixent en el recorregut amb altres obres esplèndides que va fer després de la guerra que no només serveixen per admirar-lo sinó per constatar que Gaudí un cop mort va continuar sent molt present. “Mai va caure en l’oblit”, apunta Lahuerta, que creu que es mereixen tota una altra exposició les múltiples i contradictòries interpretacions del seu llegat.

El 1936, el Moma de Nova York, l’ideòleg del cànon de l’art, el va incloure en un projecte dedicat al dadà, al surrealisme i a tota variant creativa filla de la fantasia. El 1948, un jove Tàpies l’immortalitzava, a ell i a la Sagrada Família, en una pintura que anunciava el despertar de l’avantguarda catalana. Mentre, els seus admiradors ultracatòlics l’anomenen “l’arquitecte de Déu” i estan obsedits en santificar-lo.

Les claus de l’èxit de Gaudí no les va tenir totes l’alta cultura, avisa Lahuerta. La més popular també se’l va apropiar aviat, ja fos per ridiculitzar-lo en la premsa satírica com per comercialitzar-lo en targetes postals. Del Park Güell i de la Sagrada Família se’n van fer edicions massives a principi de segle, sempre atentes a les últimes novetats constructives d’unes obres que Gaudí sabia que cada imatge que generaven era un nou estímul visual per a la societat del seu temps. I per les dels temps que vindrien. En els seus textos ja presagiava que fascinarien gent d’arreu. “Van ser les construccions simbòliques més potents de la seva època i perduren com a tals avui”, rebla Lahuerta.

Un dels espais més emocionants de l’exposició és el que evoca l’atmosfera i la metodologia del taller de Gaudí, que ell en deia obrador. “No era un despatx d’arquitectura normal, sinó un lloc on tot es feia constantment.” Una mena de laboratori “de metamorfosis”. Cremat el 1936, es van salvar alguns models de guix d’elements de la Sagrada Família i els que treia directament d’animals i persones, vives i mortes. També van sobreviure un parell de ninotets fets amb filferro, un crist a la creu i una figura d’una espiritual enigmàtica que prova que de Gaudí en sabem molt menys del que ens pensem. 



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia