“La por ens identifica com a éssers vius”

Hi ha quelcom molt interessant en el cinema de terror quan introdueixes l’amenaça en entorns que en teoria són positius, com casa teva o la de l’àvia, els llocs on t’hauries de sentir més segur. És més inquietant quan l’element familiar es comporta d’una manera que no esperes.

Totalment. Tenim la gent que va complint molts anys desplaçada del discurs hegemònic: a la ficció, la publicitat, fins i tot informativament... No sé si és per un terror atàvic que tenim a la vellesa com a preludi o com a recordatori de la proximitat de la mort, però evitem mirar cap allà. Ens centrem en discursos de joventut, bellesa, cossos estupends i pells llises perquè ens aterreix la nostra pròpia mortalitat i degeneració física. Com a societat, mirem cap a una altra banda, com els nens que es tapen els ulls quan tenen por d’alguna cosa. Com a societat som hedonistes, accelerats i superficials, i no ens agrada mirar el fet indefectible de la degeneració física i la mort. Arraconem la nostra gent gran quan hauríem d’aprofitar tot el seu cabal de saviesa.

La por és una emoció primigènia i és el que ens identifica com a éssers vius. És un mecanisme de supervivència, només existeix al nostre organisme per percebre perill i intentar evitar-lo. La por ens fa mantenir vius com a espècie i exercitar els músculs, com si anéssim al gimnàs. Hi ha quelcom molt satisfactori, en passar por en una sala, en un pacte de ficció: passes por però saps que estàs bé, amb els amics. Tenir aquest espai per exercitar la por és molt saludable. I el cinema de terror serveix per enfrontar-nos als nostres fantasmes, a les coses que ens preocupen, d’una manera més poètica, més metafòrica, menys frontal que el cinema realista. Les normes de la fantasia ens ajuden a eixamplar el terreny de joc per poder explicar amb moltes més eines les històries que ens interessen.

Sí, hi ha una escena de la pel·lícula en què es miren en un mirall de dues cares i cada una veu el rostre de l’altra: l’àvia veu el rostre de la jove que va ser i la jove veu el rostre de la dona gran que arribarà a ser. El mirall és en realitat una finestra en dues direccions, al passat i al futur. M’agradava contraposar-les per acabar entenent que en el fons són les mateixes. És interessant que dues coses que semblen oposades en realitat siguin un cercle, només és qüestió de temps.

Crec que La abuela no existiria sense Quien a hierro mata. Vaig passar molt de temps amb avis, primer visitant geriàtrics i després rodant, de manera que convivíem amb ells. Em sorprenia molt la seva vitalitat, les ganes de fer coses, que visquessin el present amb una intensitat de la qual tots hauríem d’aprendre. Hi ha una consciència que, com que saps que no et queden molts dies, vols aprofitar-los tots, gaudir-los. I em preguntava per què els desplacem del centre de la vida, quan tenia la sensació que hem d’aprendre tantes coses d’ells.

No estic segur de la lectura de la pel·lícula. Cadascú de nosaltres veu la pel·lícula segons el propi prisma, en funció de la nostra manera de pensar, del que ens preocupa en aquest moment... Em passa quan veig pel·lícules que vaig veure quan tenia vint anys i em semblen diferents, t’interpel·len d’una manera diferent. Jo veig La abuela com una reivindicació del lloc dels avis en la societat, fins i tot com una venjança per la marginació a què els sotmetem.