Un còmic de Coll, a la permanent del MNAC
La vida de Josep Coll (Barcelona, 1924-1984), un dels autors més destacats del TBO, va ser complexa. I la mort, tràgica. Quan feia de paleta, volia ser dibuixant de tebeos. I quan dibuixava, pensava que es guanyava millor la vida de paleta. Com tots els genis, va tenir alts i baixos, però si fos viu s’alegraria, i molt, de veure com la pàgina original d’una de les seves historietes està penjada al Museu Nacional d’Art de Catalunya a tocar del quadre Pintura (1949), un oli sobre tela de Joan Miró, i al costat d’un altre oli sobre tela, Els vençuts (1956), de Marc Aleu, obra amb què es complementa per la temàtica de bombardejos de totes dues. La d’Aleu, dramàtica i evocadora de la guerra; la de Coll, desdramatitzadora, amb el to paròdic que feia servir.
L’obra de Coll forma part de les peces que ha adquirit el Departament de Cultura a través de la Direcció General del Patrimoni, dins de la política de la Generalitat d’adquisició d’obra original de còmic. L’objectiu és aconseguir formar una col·lecció d’autors catalans o vinculats al que ha estat la historieta al nostre país. Aquesta col·lecció, de la qual serien dipositaris diversos museus de Catalunya, té la intenció d’establir un relat de la història del còmic i, alhora, de contrastar en un mateix discurs els tebeos amb altres expressions creatives, com la pintura, que és el que ha fet el MNAC, tot encabint el còmic en un mateix relat històric i artístic.
L’original de Coll porta per títol Capturando la bomba i consta de quatre vinyetes en un dels seus clàssics gags. Un motorista va esquivant una pluja de bombes i atura la moto per endur-se’n una que no ha esclatat. Humor surrealista, però que sempre té una forta contundència conceptual.
Josep Coll i Coll és un dels autors més destacats de la historieta a Catalunya. I no és retòrica. Va col·laborar al TBO amb historietes sense personatge fix, raó per la qual no va gaudir de tanta popularitat com alguns companys. El seu talent va més enllà del record nostàlgic d’una època. La generació d’autors dels vuitanta de línia clara el va reivindicar. La revista Cairo, paradigma de la modernitat de l’època, li va dedicar una portada.
