Doncs sí. Aquesta Coralina és com una amable cançó d’estiu. Les costures antigues, que ressegueixen els arquetips de la Commedia dell’arte l’allunyen dels temes enganxifosos de barrila. Tira més de melodia calmosa amb tornada que eixoriveix l’escena. La protagonista diu al seu amo: “Parlem de coses alegres”, i, amb la broma, va posant cada abús al seu lloc. I el públic aplaudeix satisfet i corejaria, de grat, la cançó estival d’anunci de vi blanc fresc o cervesa artesanal.

Mireia Aixalà s’estrena a La Perla 29 amb un personatge antagònic a la seva dona egoista d’Amèrica. En l’escena, es percep que els intèrprets estan còmodes en el joc del teiatro clàssic i però també en el de la metateatralitat fina i directa. Aquest plaer d’actuar es transmet a la platea que, ja d’entrada, hi entra molt predisposada. Aixalà és una més de la família; l’integren com ja van fer amb Enrico Iannello a Filumena Marturano.

Goldoni dona la batuta a una serventa, generosa i espavilada, que troba els ressorts per recompondre l’equilibri en la família a què serveix des de sempre. No hi té enveja ni cobdícia. Celebra la seva identitat de serventa en contraposició a una Beatrice (Rosa Gámiz), d’un egoisme simpàtic. L’amor té una notable tirada en aquest treball, però la gana empeny amb més força. I aquí el paper dels criats (Joan Arqué i Ireneu Tranis) fan riure i divertir amb la peripècia més exagerada al costat de l’amor hiperbòlic del fillastre (Jaume Viñas).

Oriol Broggi, amb la seva senzillesa, deixa que els intèrprets brillin i, quan la peça pot caure en un bucle que destensi l’interès, hi fa un nus contemporani i estira el que penjava. El director té mà per a la textura italiana, per a aquell regust mediterrani entre escandalós i emocional. Per això, només es poden parlar de “coses alegres” quan ens referim a aquesta obra, el segon Goldoni a la Biblioteca després de L’hostalera, en aquella ocasió dirigida per Pau Carrió.