Art

Mirador

‘Crossover’ de genis

El 1993, ara fa 30 anys, els periodistes culturals que tocaven el tema d’art vam sobreviure a la ressaca dels jocs olímpics. No a còpia de vodka amb suc de tomàquet, beuratge que aconsellen després d’una nit d’excés, com ho havia estat l’any del Cobi, que no covid.

La raó d’aquesta supervivència que ens va portar a viure un dels anys més sensacionals de la nostra trajectòria –parlo amb plural perquè així ho hem recordat amb companyes i companyes que treballàvem en diferents mitjans– va ser viure l’Any Miró. Un conjunt d’activitats esplèndides –segurament m’excediré en qualificatius– que celebraven el centenari del naixement de Joan Miró i que va tenir en la mostra central un impacte per als qui la vam cobrir més enllà del mer compliment del nostre treball professional fins al punt que la tabarra que hem donat sobre aquell moment de la nostra carrera ha portat companys més joves que no van viure aquell moment a batejar-nos com la “generació impacte”. Entre la befa i el respecte.

En aquell moment Miró va ser el centre del nostre imaginari artístic i la pregunta que ens fèiem era: “ets més de Miró o de Picasso?” Miró guanyava l’enquesta a peu de carrer, però ningú no qüestionava a Picasso. Amb mentalitat dels anys noranta vèiem clar que Picasso representava la revolució artística del segle XX però que Miró tenia la mirada fixada en el segle XXI. Així ens ho van confirmar ahir Margarida Cortadella, Elena Llorens, Teresa Montaner i Sònia Villegas, comissàries de l’exposició Miró-Picasso, que se celebra conjuntament en les seus barcelonines de les fundacions de tots dos artistes. “Picasso era un pintor, Miró volia anar més enllà i superar la pintura.” Aquesta visió gairebé conceptual de Miró es troba en el tríptic, present a Montjuïc, Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari (I, II, III), un dels meus conjunts favorits de l’artista i que representa tot allò de tòpic que els que no tenen ni fava de sensibilitat artística bategen com d’obra “que faria el meu fill petit”. Tres peces de gran format en què sobre un fons monocrom es dibuixa un sol únic traç. No calia posar res més per expressar el sentiment de solitud que s’emparenta en un altre tríptic posterior de les mateixes característiques que fa referència al sentiment d’un condemnat a mort.

Aquesta bastonada, no més densa que la roda de premsa d’ahir a la Miró de la mostra que, si exceptuem les intervencions de les quatre comissaries i dels directors del museus Picasso, Emmanuel Guigon, i Miró, Marko Daniel, va esdevenir un acte institucional més farcit d’agraïments i aplaudiments que de contingut informatiu, ve a tomb que aquesta commemoració dels 50 anys de la mort de Picasso, i concretament aquesta mostra, recupera l’impacte de la celebració exclusivament mironiana perquè posa cara a cara a dos del nostres (sí, nostres) grans artistes que van il·luminar les dinàmiques creatives de tot el món i encara, com es pot comprovar a l’exposició, poden dir moltes més coses.

En el món del còmic els crossovers ajuden a entendre coses d’un determinat superheroi de la Marvel quan es junta amb un de la DC. Universos que es creuen. Aquesta mostra és un gran crossover que a més de recuperar el valor individual de cadascú ens ofereix noves visions fruit d’una energia compartida. Poques vegades (una o dues) havia contemplat La masia. Ahir semblava veure’l per primer cop, com si es tractés d’un quadre nou. Un dels components que fan d’aquesta exposició “superimprescindible”, com diria el Basté, és que cada autor ha entrat a la casa de l’altre i com a gest d’una cortesia molt catalana ha portat els millors dolços i pastissos que ha trobat. Marko Daniel deia ahir: “Aquesta exposició no la podré veure-la mai més.”La raó es troba en la impossibilitat d’aplegar obres de difícil cessió per part d’altres museus. “El fet que es faci a Barcelona ha facilitat molt les coses.”

La mostra pretén mostrar el sentiment d’amistat i respecte dels qui primer van ser mestre, Picasso, i deixeble, Miró, però que van esdevenir finalment companys i amics. Les comissàries posen l’accent en el fet que tot i la seva admiració pel malagueny el barceloní mai no va seguir les pautes artístiques del mestre. Elles en saben un munt, però de manera no tan docta i molt subjectiva, penso que Miró sí que va seguir molt a Picasso, tant com per descompondre les seves pautes plàstiques per convertir-les en matèria més etèria, que era, en el fons, la seva fita. En tot cas, no se la perdin. De debò.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.