cultura

Crítica

teatre

Aparent equilibri

Feia temps que el Teatre Goya no proposava un muntatge de nodrit calat intel·lectual i humà com Skylight, de David Hare. Obres d'aquesta fondària reconcilien qualsevol persona amb el teatre de text. Potser perquè són obres que es fan escoltar i obliguen a un silenci expectant i tensional, que donen veu a conflictes fonamentals de la nostra època, i perquè desprenen alhora un sentiment de fraternitat que transcendeix tota època, i il·luminen, d'alguna manera, l'íntim paisatge social i humà.

David Hare és proper, malgrat impregnar les seves obres d'atmosfera anglesa, no deixa mai de ser un cronista universal de la societat contemporània, algú especialment compromès i que ens implica per la seva elevada moralitat. Sempre intel·ligent, gens banal, té una habilitat especial a teixir apassionades, increïbles, discussions sobre l'amor, la culpa i la responsabilitat, com bé mostra el dolorós enfrontament entre Tom Sergeant i la seva examant Kyra Hollis, en aquest loft suburbial amarat d'un Londres fred, que tan bé dibuixa l'espai escenogràfic del teatre Goya.

Dividida en quatre escenes i dues parts, desconcerta una mica el desequilibri actoral entre aquestes. Si en la part segona, especialment l'escena tercera, la interpretació és impecable, gairebé diria que meravellosa –potser hi manca un bri d'emoció–; en la part primera hi ha un excés de teatralitat, tics gestuals i certa mecànica. No comprenc per què. Com el jove Madaula que apareix en escena com si hagués comès algun crim imperdonable, amb una nerviositat excessiva que estaria la mar bé si fos interior i continguda.

L'espai i la llum que emmarca aquestes vides ferides és esplèndida. En canvi, sobra la musiqueta de fons emfasitzant l'aire d'algunes converses. Tanmateix, és un excel·lent muntatge, probablement el millor espectacle que hi ha en cartellera, un impressionat envit a favor del bon sentit i la intel·ligència; d'obligada assistència moral per al senyor Mas i companyia, si és que realment saben com entrar en un teatre.

Celobert
Autor: David Hare. Director: Josep Maria Pou. Intèrprets: Josep Maria Pou, Roser Camí i Jaume Madaula
Dilluns, 21 de maig. Teatre Goya.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
cinema

DocsBarcelona, documentals que destrueixen els estereotips

barcelona
cinema

Una nova generació de simis regna al planeta Terra

Barcelona
Patricia López Arnaiz
Actriu

“Deixar les víctimes soles és una forma d’agressió”

Barcelona
Mireia Freixa
Historiadora de l’art

“El patrimoni només es preservarà si la gent se l’estima”

Terrassa

Isabel Vila, la primera sindicalista i pionera de l’educació femenina

Girona
Crítica

L’encís de Bulle Ogier

Fenosa, l’escultor de la natura

El Vendrell
cinema - comèdia

Tres generacions de dones unides per la tragèdia

cinema - Animació

Viatge d’una nena xinesa amb parada a Berlín