Més història i ‘western', però menys catalana

La pega d'ampliar un èxit és que hi ha un precedent. I que, allotjat a la memòria com a peça magistral, posa en difícil lloc la nova proposta. El nou muntatge de Jordi Casanovas segueix sent, sense comparar, un treball ambiciós, que té ganxo de thriller, amb jocs metateatrals simples i eficaços i un final sorprenent. Agrada i diverteix el seu toc de western de bo, lleig i dolent. Cal celebrar que se li doni una altra oportunitat i que permeti l'accés a la plaça del poble a un major nombre d'espectadors. Però la del 2013 és Una història catalana molt més tensada per la història i menys catalana. No només perquè es parli molt menys el català (de fet, no difereix gaire de la realitat a molts carrers de la ciutat, siguin a Pedralbes o a la Mina, per molt que s'exclamin alguns, Meseta enllà), sinó perquè la revolució sandinista és innecessària.

El treball dels actors és notable. La versatilitat de l'espai dóna molt joc en la manera d'explicar la trama (primer com un conte, i després amb l'acció directa) i en la interpretació (del joc al drama sense fissures).

Són tres situacions, que forçosament han d'acabar lligant. Hi ha un conflicte de terres al Pallars; uns exdelinqüents de la Mina que prosperen fins a ser amos del totxo i aspirar a comprar tot Catalunya per poder ser considerats catalans, i l'acció revolucionària d'un català a les ordres d'Edén Pastora.

Casanovas sap moure's bé en una mena de realisme màgic. Però el viatge a la revolució, encara que coincideixi amb l'època de la trama (del 1979 als anys noranta dels Jocs Olímpics), endarrereix el ritme i no aporta gaire res. Catalunya és la suma dels emigrants, dels immigrants i dels autòctons més terrenals. Però l'emigració catalana reconeguda és la dels indianos o la que va viatjar a l'Europa pròspera o allà on acullin científics catalans desubicats, amb ganes de fer de cambrer.