Sense cultura

CRÍTICA

Jordi Bordes

Mirall amb baf de piscina

La desconfiança que genera un monitor, la clau on es cuina aquest drama d'intriga

Josep Maria Miró l'encerta de ple. Presenta una peça de matisos, de contínues dobles mirades. Obliga a prendre'n part l'espectador, que el manté actiu contínuament. La seva estructura, que cus i recús del dret i del revés la situació, obliga a canviar les opinions de cada personatge. Tot i que el debat es genera arran de la intencionalitat d'un petó d'un monitor de piscina a un nen de cinc anys, en realitat l'obra parla de com la desconfiança sembra d'ombres l'actuació dels altres. La mirada ja no és franca mai més. Com als miralls de les piscines municipals, l'escalfor de l'aigua no permet veure amb nitidesa, hi ha un baf que relativitza, que insinua, intrigant, una possible maldat o una injusta perversió de la presumpció d'innocència. A partir de quan es pot atacar la intimitat d'una persona? Quin pes té l'opinió de l'entorn per allargar o escurçar la tolerància amb l'actuació d'un tercer? Miró construeix un treball molt mesurat, res sobra. Perquè la rèplica que sembla gratuïta es revela imprescindible en la següent escena, que, generalment, és una part de la veritat que coneixen dos personatges diferents. És un treball sense fissures gràcies a un joc dramatúrgic (amb moviment d'espai escènic inclòs) que demostra com canvia la manera de veure les coses depenent si es té un punt de vista o un altre.

Les quatre intervencions són intenses. La tensió creix a bon ritme i només petites contradiccions (humanes) semblen marcar alguna esquerda: un pare que pateix pel fill se'n despreocupa quan el deixa a la piscina? Però la resposta es matisa amb el secret de la directora de la piscina. La despreocupació tampoc és una actitud responsable.

La Sala Beckett va presentar aquest treball el Grec passat. Va fer un ple quasi absolut. Ara traslladen la peça a la Villarroel, una sala amb molta més capacitat. És una operació que repeteix la de Coses que dèiem avui de Neil LaBute, dirigit per Julio Manrique. Es va estrenar amb èxit al Grec del 2010 i va anar a la Villarroel el maig següent. Quina necessitat hi ha de tirar-se a la piscina si hi ha obres de clarobscurs en què el públic es pot emmirallar que tenen més recorregut com la de LaBute o la de Miró?

el principi d'arquimedes
Josep Maria Miró
Direcció: Josep Maria Miró
Intèrprets: Albert Ausellé, Roser Batalla, Rubén de Eguía i Santi Ricart
Data i lloc: Dijous 4 d'abril (fins al 5 de maig), a la Villarroel.
Es reposa la producció de la Sala Beckett, un dels èxits del Grec 2012.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Un concurs de curtmetratges amb mòbil al festival de cinema de Blanes

blanes
patrimoni

Distinció europea per a l’Hort Petit del monestir Pedralbes

barcelona
llengua

Plataforma per la Llengua homenatjarà els seus socis en els onzens premis Martí Gasull

barcelona
PATRIMONI

Enllestida amb èxit la fosa de la nova campana ‘Carme’ de Mataró

MATARÓ
Crònica

Guillem Gisbert, la primera masurca

música

‘Eufòria’ torna al palau Sant Jordi el 30 de juny amb un doble concert

Barcelona
música

Lluís Figueras & The Demons estrena el videoclip de ‘Lagarto Lagarto’

girona
CÒMIC

La il·lustradora Marika Vila guanya el Gran Premi Comic Barcelona

Barcelona
Crítica

Sara Blanch, l’estima d’un cant