Extraordinària arrencada del Grec

El Festival Grec d'enguany arrenca amb una força que desarma. El treball de la catorzena d'acròbates és, un per un, per treure's el barret. Són veritables màquines executant els exercicis acrobàtics d'extrema força. I alhora són dúctils, elàstics i quasi líquids en moments. No sorprèn el contorsionisme d'una noia prima. Però sí que obliga a fregar-se els ulls veure com un dels portadors és capaç de saltar al buit, d'arraulir-se dins d'una anella... Circa es desentén de cap dramatúrgia. Apel·la a l'instint i crea ritmes a partir de números corals i de perles molt puntuals com les sortides de trapezi o de cintes. I també mou l'espai. Trenca l'escenari, jugant a fer evolucions per les ratlles del terra (minimalista) o debaten sobre si l'acció es desenvolupa en l'interior o en l'exterior del quadre.

Capítol a part mereixen els músics de Quatuor Debussy. D'una extrema oïda (cal escoltar-se molt per poder tocar durant un bon grapat de minuts amb els ulls embenats i sonar junts amb els altres tres intèrprets), són generosos i accepten el rol de passejar-se descalços per un espai màgic en què els cossos dels acròbates volen, es llancen, es recullen al vol per tornar-los a projectar com si fossin pilotes de goma... Xostakòvitx és un convidat de pedra que dóna molt bon joc. La música, per moments exigent, esdevé amable i colorista al costat del treball dels acròbates de Circa.

Serà difícil veure algun muntatge més espectacular en aquest Grec. Per l'energia, el joc, la potència, el risc, l'extensió del seu repartiment. La sorpresa és constant i l'espectador riu per la incredulitat de les figures que es formen al seu davant. Només hi ha un però a aquest gran espectacle. Tot i els racons de subtilitat, li falta transmetre una emoció, evocar el perquè d'aquest ball aeri de cossos exultant.